La pel·lícula Don’t look up ha passat de ser una comèdia a gairebé un presagi de com encarem el canvi climàtic. En aquesta pel·lícula, Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence s’enfronten a uns mitjans que banalitzen el fet que un meteorit està a punt d’estavellar-se i fer desaparèixer el planeta Terra. En una de les escenes més viralitzades a les xarxes socials, els protagonistes assisteixen a un programa de televisió en prime time on els periodistes els ridiculitzen, els qüestionen i els titllen de fatalistes.
Aquest estiu hem viscut escenes similars: al programa Todo es mentira, de Cuatro, on posaven al mateix nivell un expert sobre canvi climàtic i una persona que negava els consensos científics sobre el tema. I no és la primera vegada que passa. En un programa de televisió anglès, la GB News, un meteoròleg era titllat de fatalista i apocalíptic per la presentadora quan explicava que patíem unes temperatures altes sense precedents i el convidava a parlar de coses “més alegres”.
Les semblances entre la pel·lícula i la realitat han estat explotades per criticar el criteri dels mitjans, per buscar culpables dels negacionistes del canvi climàtic, per ridiculitzar els que no hi creuen… En canvi, penso que seria interessant endinsar-nos i comprendre els motius pels quals encara hi ha gent que es resisteix a creure que som davant d’una emergència climàtica o que simplement no en vol sentir a parlar.
Hem d’assumir que les conseqüències de la crisi ecològica s’han instaurat en la mentalitat de la ciutadania com un efecte irreversible, com un problema sense solució clara o comprensible, de magnitud inabastable. Això provoca por, angoixa, ansietat… O simplement, rebuig. És probable que alguns discursos institucionals s’hagin plantejat des d’aquest marc de responsabilitat, gairebé sempre individual i ple de renúncies (“recicla”, “no vagis en avió”, “deixa el teu cotxe a casa”, “canvia el cotxe per un de menys contaminant”…). Estem convidant la ciutadania a fer uns canvis en el seu dia a dia quan les conseqüències de mantenir-los encara no són completament visibles. I evidentment els costos d’adoptar aquests canvis també van per barris. Un exemple d’aquesta resistència l’hem pogut veure arran de la reacció al decret d’estalvi energètic del govern de l’Estat: diferents actors han posat en el focus allò que perden (a curt termini) d’allò que guanyarien (a llarg). Perquè és més abstracte i, sovint, difícil de veure.
Ens hauríem de posar amb polítiques optimistes i discursos en positiu que no restringeixin, sinó que convidin i revaloritzin els espais comuns
En lloc de descartar o invalidar aquestes opinions, hem de fer un esforç per ressituar les nostres prioritats, actuacions i discursos vers l’emergència climàtica. Som en un context ple d’incerteses a nivell global: la pandèmia, la guerra a Ucraïna, la inflació… que tenen un impacte en com la ciutadania percep aquestes polítiques.
En el cas de Barcelona, podem prendre com a exemple l’estratègia del plantejament de les superilles. Una política que mai va ser a l’agenda de govern i que s’ha anat improvisant. Va començar amb el plantejament d’una política de mobilitat (la reducció del vehicle) i després ha transitat cap a una política d’espai públic. La segona política és la que té la capacitat de convidar la ciutadania a gaudir de la ciutat, la que té beneficis en la nostra salut i la que té la capacitat de dinamitzar el comerç, més que no pas la primera, que simplement se situa com una prohibició, com una dificultat i que predisposa al rebuig a la segona. I, per això, precisament cal anar amb compte amb algunes intervencions de l’anomenat urbanisme tàctic. Perquè si només es tracta de fer la vida impossible al cotxe privat i de pintar de colors el terra, què hi guanyem?
Un altre exemple són les lliçons que el govern municipal ha bolcat sobre els usuaris del vehicle privat que entren cada dia a la ciutat. Els recomanen que accedeixen a la ciutat amb transport públic o que “flexibilitzin l’horari de la seva entrada” a Barcelona. De nou, enfoquem el discurs cap a una responsabilitat purament individual, quan del que es tractaria és de combinar aquesta política amb una defensa aferrissada d’un transport públic eficient, còmode, de park&ride a fora de les ciutats, d’unes tarifes assequibles per a la ciutadania, d’una xarxa pública de qualitat que connecti tot el país i no només una part, de distribuir els costos de la contaminació de manera equitativa…
En definitiva, del que es tracta és de passar del discurs individualista a un discurs de responsabilitat col·lectiva on es demostri què estan fent les institucions per a la seva ciutadania en matèria d’emergència climàtica, i sobretot els seus resultats. Potser en lloc de menystenir, ridiculitzar o cercar culpables del negacionisme, propi de l’arrogància política, ens hauríem de posar amb polítiques optimistes i discursos en positiu que no restringeixin, sinó que convidin i revaloritzin els espais comuns, que ampliïn l’horitzó de possibilitats, que treballin en una mobilitat atractiva per al ciutadà, que estableixin una coherència de polítiques en els diferents nivells de governança i, sobretot, que permetin palpar resultats. Un discurs i unes polítiques que puguin contraposar-se a discursos que són massa fàcils d’adoptar per a una ciutadania a qui no podem delegar tota la responsabilitat.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
