Les Nacions Unides defineixen l’acció d’alimentar-se com un dret. Els poders públics han de procurar l’accés a alimentació “individualment o col·lectivament, de manera regular, permanent i lliure, sigui directament o mitjançant la compra amb diners, a una alimentació qualitativa i quantitativament adequada i suficient”. S’experimenta una situació d’insuficiència alimentària quan hi ha inseguretat o dificultat per menjar, tant en termes de quantitat i valor energètic com en el sentit de saludable i equilibrat. Les barreres d’accés a menjar per subsistir conculquen un dret directament vinculat al sosteniment de la vida, ni més ni menys.
La Unió Europea defineix la pobresa com el conjunt de persones o llars que es troben en una situació igual o inferior al 60% de la renda mitjana d’un Estat concret. Les dificultats d’accés a una alimentació adequada són conseqüència d’una situació de pobresa greu. Ara bé, és important precisar que l’actual problemàtica alimentària –com la que es viu, per exemple, a la metròpoli de Barcelona– és més de dieta de qualitat (saludable i equilibrada) que d’alimentació insuficient (en quantitat i valor energètic). Aquí ningú mor de fam. El fet és que les persones severament pobres tendeixen a adoptar unes pautes alimentàries de baix cost i mala qualitat, més energètiques que nutritives, ja que les urgències quotidianes que la pobresa comporta fan que les persones que viuen en aquestes circumstàncies prioritzin l’obtenció d’aliments més barats, de menor capacitat nutritiva i amb més concentració de valor energètic. Si bé podem dir que aquí no hi ha gana, hem de convenir també que el mal menjar persistent malmet la salut, un altre dret (el de poder preservar la salut pròpia) directament vinculat al sosteniment de la vida.
En l’àmbit local, els serveis socials són els agents professionals que han de proporcionar el dret a una alimentació adequada a qui la requereixi perquè no se la pot assegurar per mitjans propis. Si parlem de garantir un dret, ho han de fer sobre la base del valor de la dignitat, la qual cosa significa que la prestació de serveis alimentaris ha d’evitar situacions estigmatitzadores i que els aliments proporcionats han de seguir una dieta equilibrada que cobreixi la varietat de necessitats alimentàries: les pròpies del cicle d’edat, les que obeeixen a raons culturals o les que presenten determinades intoleràncies. Per tant, la dignificació de les ajudes alimentàries ha de comprendre el conjunt de prestacions, tant les que comporten la distribució en espècie com les que impliquen transferència monetària.
Les prestacions públiques pel dret a l’alimentació s’han de dissenyar i implementar orientades pel valor de la dignitat
Les ajudes en espècie es defineixen per la distribució d’aliments en sec, frescos i cuinats. Generalment, proporcionen una oferta limitada de productes presentada en lots i són compatibles (es poden combinar) amb les prestacions que comporten transferències monetàries. Ara bé, en la perspectiva de la dignitat de la persona usuària del servei, la qüestió clau és com es distribueixen aquestes ajudes, si en espais adequats pensats per lliurar el servei i alhora enfortir vincles socials o, en canvi, si els llocs de distribució de lots alimentaris constitueixen simples punts de recollida de les menges disponibles. I és que en els sistemes de distribució en espècie, el com es distribueix és tan important com el què es distribueix. En relació al com, és recomanable la dignificació dels espais de distribució, que passa per adquirir un format de supermercat o botiga que permeti marge d’elegibilitat per part dels consumidors. Sobre el què, simplement s’ha d’assegurar la diversitat de productes i una correcta combinació entre secs i frescos.
D’altra banda, les transferències monetàries (en xecs i efectiu, targetes moneder, beques, pagament de rebuts o despeses) són prestacions dineràries que agilitzen la logística del lliurament d’aliments i faciliten la normalització del consum en l’entorn comercial de les persones que les reben. Sens dubte, disposar de líquid permet una autonomia superior per decidir què consumir d’acord amb les necessitats prioritàries en establiments d’accés universal (supermercats, mercats municipals i comerç de proximitat). Així, particularment la targeta moneder (amb les diverses fórmules amb què sigui denominada) és una mesura que incorpora en el seu disseny el valor de la dignificació de la prestació alimentària. L’element crític aquí, però, és el procés de burocratització que comporta el control administratiu dels consums de l’usuari. Efectivament, els processos pels quals s’atorguen aquestes transferències monetàries requereixen els controls habituals sobre les necessitats objectives de qui està en condicions de rebre la prestació, de l’anàlisi de què es consumeix per tal de justificar les despeses i dels successius controls de situació econòmica personal o familiar cada cop que s’esgota el període de la prestació i s’ha d’optar a la renovació. Per tant, per falcar la dignitat de les transferències monetàries és inexcusable l’aprimament dels processos burocràtics d’atorgament i renovació de les prestacions, que paradoxalment poden arribar a comportar més despesa de recursos (a causa del personal implicat en el galimaties administratiu) que en la mateixa execució de la prestació.
En resum, les prestacions públiques destinades a procurar el dret a l’alimentació s’han de dissenyar i implementar orientades pel valor de la dignitat. No fer-ho compromet el dret a alimentar-se que prescriuen les Nacions Unides i la Unió Europea. Dignificar aquestes ajudes implica observar dues pràctiques elementals: que es lliurin els aliments en espècie en espais homologables a un comerç amb trets comunitaris, en què s’afavoreixin els vincles socials i es permeti un marge d’elecció dels productes a rebre; i que quan es transfereixin diners per al consum en establiments comercials habituals els processos de control administratiu siguin eficients i defugin el fet de caracteritzar-se per constituir un sistema exhaustiu de vigilància del comportament dels consumidors.
