«Si ens va bé en la vida,
aleshores és que som lliures i és mèrit nostre;
si ens va malament, és culpa dels xinesos –en la versió conspiracionista–
o de nosaltres mateixos –en la versió neoliberal»
Santiago Alba Rico, Chiripa
No som a l’hivern encara, però el fred us enxamparà després de llegir el darrer Informe Insocat, que s’acaba de publicar fa quinze dies i aborda els impactes socials de l’impacte de la pandèmia a Catalunya. Res de nou sota un cel de plom, però és alhora massa demolidor i massa previsible. Constipa, gebra i refreda. Una pulmonia de desigualtats estructurals: plovia sobre mullat abans de la covid i ha plogut a bots i barrals després. Les conseqüències tenen xifres, però sobretot ulls colpits, cossos a la deriva i vides precàries. Més pobres –en quantitat– i més pobres –en intensitat. En un sol any, aquesta bretxa de pobresa –com són de pobres les persones pobres– s’ha intensificat, passant del 25% al 38%. L’informe, a peu de carrer i coordinat per ECAS –les Entitats Catalanes d’Acció Social–, és dràsticament categòric. Exasperant, sobretot, per reiterat: és el catorzè informe –el primer és de l’abril de 2012, en la ressaca de la crisi financera– i fa deu anys que constata el mateix: que el fet i no fet passa factura, que es fa el contrari del que caldria i que no ens en sortim en la lluita contra les desigualtats i les exclusions socials. Que tot va a pitjor. I que la desigualtat repunta en corbes que mai no remeten.
Nadal d’òmicron, l’informe recorda que el problema de la pobresa a Catalunya és epidèmic, ve cronificat i no en té res de conjuntural. És un problema completament estructural, que fa una dècada que propaga precarietat i vulnerabilitat. Tant, que estem batent rècords, superem les xifres més altes de la darrera dècada i el risc de pobresa afecta ja un de cada quatre catalans i catalanes: el 26,3%. La pandèmia només ha agreujat i aguditzat el que ja hi havia, condicionat per un «model de protecció social afeblit, incapaç de fer front a les crisis periòdiques». Un model caduc, estancat i decimonònic, basat en la insuficiència i la incapacitat, massa centrat en la contenció i la pal·liació epidèrmica dels efectes. En el miratge il·lusori de pretendre buidar el mar amb una petxina, o dit en paraules d’ECAS, en «la discordança entre la naturalesa i l’abordatge de la pobresa a Catalunya». Diuen encara més, atenent el moll de l’os i esmicolant la faula del creixement com a mantra: «El model socioeconòmic concentra els beneficis i se sustenta en la precarietat laboral». Una altra conclusió: «La inversió en polítiques socials és insuficient i el sistema es mostra incapaç de fer front a la pobresa, l’exclusió i les desigualtats estructurals». El que hi ha no serveix i el que serviria no hi és encara –ni se l’espera.
El que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida ho ha aconseguit un virus en un tres i no res
Contrastar l’informe amb la realitat només acreix els impactes. Darrer dilluns de tardor, gairebé dickensià, a només quatre dies del presumpte Nadal on tots som bones persones i en plena sisena onada, el resum podria ser aquest, després d’un esprint televisiu –més que la llarga marató que ens cal– per la salut mental, en absència de polítiques públiques solvents que la cuidin, previnguin i fomentin. Cada dia, cada taula, un Vietnam, que diria Huertas Claveria. Què passava ahir a Barcelona, posem per cas? Que tot el sistema institucional –el que anuncia que ‘ningú enrere’ i fins i tot des de l’Estat s’autoatribueix la categoria de ‘govern més progressista de la història’– treballava de valent, donant-ho tot i triomfant per garantir que una família –mare de 72 anys i fill a l’atur– fos desnonada al carrer Roger de Flor de Barcelona. Al setè intent. Una família vulnerable amb un informe que ho acredita, amb una petició de l’ONU demanant la suspensió del llançament i amb la moratòria de desnonaments encara vigent. Dic tot el sistema perquè si el Constitucional no hagués suspès al gener la llei 17/2019 del Parlament de Catalunya, la immobiliària estaria obligada a oferir un lloguer social. La propietat, gran tenidor i fons voltor alhora, és Rontzerius, té matriu suïssa i ja ha fet fora 23 famílies de la mateixa finca en els darrers anys. Digues-me per qui treballes i et diré qui ets. Blanc i en ampolla, orxata. I mala llet sistèmica.
Entre les conclusions, l’informe recorda un efecte encara més pervers, que conté tal vegada la dada més bèstia, com si el programa de Thatcher hagués arrasat 40 anys després: «Fa la impressió que el conjunt de la societat –classe política, agents econòmics, mitjans de comunicació i societat civil— ha acceptat la persistència d’uns percentatges elevats de població en risc de pobresa, o que no pot fer front a les necessitats més bàsiques malgrat tenir feina, fins i tot. Aquesta manca de consciència o resignació social davant les situacions de vulnerabilitat, desigualtat o injustícia és també extremadament preocupant. (…) En aquesta apatia vers les situacions d’exclusió s’intueix el triomf d’una ideologia que des de fa dècades difon un discurs individualista que trenca amb els lligams i els compromisos col·lectius de la ciutadania (…) Semblen haver-se imposat interpretacions de la realitat social que emfatitzen les pràctiques competitives i els discursos meritocràtics que responsabilitzen les persones individualment de les situacions que les afecten, sense tenir en compte elements estructurals propis de societats globalitzades i fortament estratificades».
Estructuralment apàtics i indiferents, l’hivern va arribar fa temps. Coses ja escrites i apreses enguany. Corol·lari al 2021: fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. O el mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Excepte, això segur, de les desenes de persones que, convocades pel Sindicat de Llogaters de Gràcia, ahir posaven el cos i la paraula per resistir-se a tanta infàmia i a la inèrcia sistèmica del sistema de degollar els degollats. I no fer fora mai els mercaders del temple. Amén.
