Judy Schroeder és una dona de 71 anys resident a Florida. Bé, això de resident és un dir, perquè en realitat viu al carrer, refugiada en el seu cotxe. La seva vida prou acomodada va fer un gir inesperat durant la pandèmia, quan el bloc de pisos on vivia va canviar de propietari i el lloguer va pujar fins a límits inassumibles. A més, va perdre la feina. Tot plegat la va dur a un camí de baixada fins al sensellarisme.
The Wall Street Journal la va escollir perquè fos una de les protagonistes d’un ampli reportatge publicat fa unes setmanes. Judy i milers de persones de la seva generació dominen ara els llistats de persones sense llar als Estats Units. Són la generació del baby boom, els mateixos que van transformar la societat nord-americana i que ara estan abocats a una vida sense esperança, cosa que no es coneixia des de la Gran Depressió del 1929.
Passa el mateix amb els nostres boomers? Des de l’Institut Metròpoli diuen que no, però adverteixen que és probable que arribi a passar amb les generacions posteriors al baby boom espanyol. Als Estats Units, els boomers són els nascuts entre el 1946 i el 1964, els anys després de la Segona Guerra Mundial. Els nostres boomers són una mica més joves, nascuts entre 1958 i 1975, en ple desarrollisme de postguerra.
Fonts de l’Institut Metròpoli asseguren que el perfil sociològic dels sensesostre nord-americans és molt diferent del nostre, que té a veure bàsicament amb un problema d’habitatge i immigració. Així, avui, el 70% de les persones sense llar a l’àrea metropolitana de Barcelona són estrangeres amb realitats diverses, amb trajectòries d’exclusió molt llargues i on la qüestió generacional té un paper molt poc rellevant.
No obstant això, els mateixos experts adverteixen que la generació posterior a la del baby boom, els que avui tenen 50 anys cap avall, sí que es podria trobar en una situació similar a la dels nord-americans.
Malgrat que només hi ha set anys de diferència entre els finals de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, a Espanya el fenomen d’una elevada taxa de natalitat concentrada en dues dècades es va endarrerir respecte als Estats Units a causa del baix grau de desenvolupament del país en els primers anys del franquisme. No va ser fins a mitjans dels anys 50 quan algunes regions van arribar a nivells de prosperitat econòmica que altres països ja havien experimentat una dècada abans.
Poca cosa es podrà fer per combatre aquest fenomen atacant només els efectes i no les causes del sensellarisme
A tot l’Estat hi ha gairebé 13 milions de persones que es consideren de la generació baby boom, un significatiu 26% de la població. Són persones que, majoritàriament, es comencen a jubilar ara i que han experimentat de primera mà el desenvolupament econòmic del país després de la dictadura. Han pogut estalviar, tenir un pis en propietat, pla de pensions i moltes han treballat tota la vida, com qui diu, a la mateixa empresa.
Per contra, les generacions posteriors han començat a patir la crisi de l’habitatge amb els seus preus prohibitius i, per tant, amb problemes per independitzar-se. I, a més, amb un mercat laboral molt menys estable del que han gaudit els seus predecessors. És per això que són els que podrien experimentar el que ara estan vivint els boomers del reportatge de The Wall Street Journal.
El fenomen del sensellarisme és un dels problemes metropolitans que l’alcalde Jaume Collboni va assenyalar en una recent conferència a la seu de Foment del Treball. Va lamentar que no disminueixi malgrat l’increment de l’oferta d’albergs i de l’atenció que hi està dedicant l’administració pública. Si es fan realitat algunes de les previsions –s’ha de dir que la prospectiva no és una ciència exacta–, aquesta pot ser una de les qüestions que requereixin més atenció per part de les autoritats en el futur, juntament amb la seguretat i l’habitatge, amb els que, per altra banda, té vasos comunicants.
Es calcula que a Barcelona hi ha unes 1.200 persones sense llar, xifra que en el conjunt de l’àrea metropolitana pot arribar als 2.000. Són dades no del tot fiables, però procedents de les estimacions de la Fundació Arrels i de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. El darrer informe d’aquesta entitat, Diagnosi 2022. La situació del sensellarisme a Barcelona, confirma un creixement en els darrers anys de les persones que dormen al carrer, cosa que no és exclusiva de casa nostra. Es tracta d’un problema global. A la Unió Europea, entre el 2009 i el 2019 es calcula que el nombre de ciutadans al carrer, a refugis nocturns i a albergs va créixer un 70%, fins a arribar a 700.000 persones.
Malgrat que Barcelona ha incrementat, com deia Collboni, els recursos per atendre aquestes persones, es conté en bona part l’augment, però no s’aconsegueix reduir el nombre d’afectats. I és que l’administració poca cosa podrà fer per combatre aquest fenomen atacant només els efectes i no les causes del sensellarisme, com apunta l’informe en les seves conclusions.
Ara que hem vist les orelles al llop amb el que està passant amb els boomers als Estats Units, i sabent que d’aquí a uns anys la generació que ara té 50 o menys anys podria patir una situació similar aquí, seria l’hora que hi comencem a treballar. Arribat el moment, no podrem lamentar-nos que no ho sabíem.
