Ja fa molts anys que la cultura i l’art van deixar de ser aquest territori, una mica ignot, protegit de mirades alienes on l’especulació creativa, el pensament i el contrast públic configuraven un escenari reservat a uns pocs privilegiats. Per més que les polítiques públiques hagin dedicat esforços ingents a socialitzar tota mena de continguts culturals, que s’hagin normalitzat els ensenyaments artístics i que l’accés i la popularització de les pràctiques culturals s’hagin estès exponencialment, els terrenys sobre els quals s’ha desenvolupat tradicionalment el món de la cultura han canviat radicalment.
L’arrel d’aquest canvi té dues direccions grans. La primera està directament relacionada amb els efectes del trànsit digital. La permeabilitat de la creació artística amb les tecnologies digitals ha socialitzat la creació fins al punt de relativitzar tots els cànons que ordenaven aquest món fins a finals del segle passat. L’artista avui ja no és una figura que reflexiona sobre la realitat, l’exposa i s’exposa a una mirada crítica però sempre cautelosa i distant. Ara és un activista que vol formar part directa de les transformacions socials i polítiques.
Com sempre, les arts visuals, hereves híbrides de les antigues arts plàstiques, porten la batuta en aquest afany on s’interrelaciona, de manera cada dia més natural, creació plàstica i estètica, audiovisual, realitat virtual o metavers. Però aquest escenari també penetra fortament en el món de la música, en què les noves propostes electròniques i digitals interpel·len directament els nostres models socials (fa trenta anys, el festival Sónar va iniciar aquesta trajectòria a Barcelona i ara és comú, en qualsevol festival, observar aquesta mirada transversal), i per descomptat en el món de l’audiovisual, on cinema i televisió han passat de ser sectors hegemònics a esdevenir uns companys de viatge més.
El segon factor que incideix en la transformació del món de la cultura és el seu impacte econòmic creixent, i especialment la seva capacitat per convertir-se en un vector fonamental per transformar els escenaris de la nova economia. Drets de propietat intel·lectual, economia dels intangibles o intel·ligència artificial són conceptes d’ús quotidià en el món econòmic, però més enllà d’aquests elements instrumentals, el més rellevant és el plus de creativitat que qualsevol projecte empresarial necessita per incrementar o consolidar la seva competitivitat.
La creació artística i la cultura tornaran a tenir el valor fundacional que els correspon
No és estrany que sectors amb una tradició més tècnica estiguin vivint una època daurada bàsicament per la seva capacitat d’intromissió i d’aportació de valor afegit en el món de l’economia de tall més tradicional (sigui productiva o de serveis). Em refereixo al disseny, la moda, la programàtica, la gastronomia, les noves expressions de l’audiovisual derivades de la realitat augmentada, els universos virtuals, les aplicacions associades al videojoc, l’arquitectura… Aquest univers enorme i dispers, concret i alhora híbrid, és el que genèricament anomenem indústries creatives.
Més enllà de les particularitats del sector cultural i, dins d’ell, d’allò que específicament podríem definir com a indústries culturals (audiovisual, editorial, música, etc.), les indústries creatives tenen un abordatge més complex. En el terreny de les indústries culturals, les regles de joc estan força clares i la cadena de valor de cadascun dels seus sectors està raonablement definida: hi ha un procés formatiu (reglat o informal), un procés creatiu, una fase de producció i una fase de distribució i explotació. Tot i que aquests elements es puguin interrelacionar amb certa ambigüitat, en general hem après a crear polítiques i programes per desenvolupar-los.
En el terreny de les indústries creatives, aquesta manera d’ordenar la cadena de valor és poc útil. És difícil saber si un dissenyador treballa per crear o per transformar un producte; és difícil precisar si la incidència final d’una proposta arquitectònica acabarà sent un edifici o el disseny d’un espai escènic; és difícil preveure si un disseny de realitat augmentada servirà per fer espectacles o serà un recurs educatiu… La cadena de valor de les indústries creatives és molt més complexa. El fet creatiu adquireix importància per si mateix i se’n deriva una nova forma econòmica, que a poc a poc s’està assajant en els diferents formats del blockchain. Estem davant un canvi d’escenari que afecta una part molt important del sector cultural i, de manera molt més transcendent, el món de l’economia i també la construcció de nous acords socials.
Barcelona és una ciutat que ha entès aquest missatge. No en va som una ciutat que genera i que atrau tota mena de talent que vol treballar sota aquests paràmetres. Aquest és el relat per construir el futur de la ciutat i sobre el qual la creació artística i la cultura tornaran a tenir el valor fundacional que els correspon.
Xavier Marcé, comissionat de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona
