Avui, 4 de juliol, personal de la Generalitat de Catalunya vinculat a tasques comunitàries s’aplega a Barcelona en la I Jornada Metodològica d’Acció Comunitària, convocada per la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials. Ens adrecem als centenars de treballadors i treballadores que arreu del territori són organitzadors de la comunitat. Parem les màquines per un dia per reconèixer-nos els uns als altres, pensar col·lectivament sobre el nostre quefer quotidià i aprendre a treballar més i millor vers una societat cohesionada i capacitada per prosperar. El nostre propòsit: desenvolupar una política social comunitària que tingui com a marc el país i que aterri als barris i viles ajustant-se a cada context, tot responent a les necessitats socials que soscaven l’autonomia de les persones, precaritzen vides i ens aïllen els uns dels altres. En resum: que ens dificulten enormement aplegar-nos i prosperar.
Cal prendre’s molt seriosament les metodologies comunitàries a l’hora de desenvolupar polítiques públiques. Hem d’equilibrar l’individualisme metodològic que impregna la reflexió sobre les polítiques socials amb metodologies d’intervenció incentivadores del treball grupal i identificadores d’allò que ens uneix, sigui per necessitat o aspiració, o per ambdues coses alhora, com acostuma a passar. Efectivament, actualment la reflexió acadèmica i institucional fixa l’interès en com la política pública ha d’adaptar-se a les circumstàncies personals. Convé aprofundir en el model d’intervenció centrat en la persona, s’insisteix. A un nivell analític, l’anàlisi de les desigualtats socials ja no es fonamenta tant en l’estructura de classes (la qual cosa és un error, però no en parlarem ara) com en la interseccionalitat: com les persones varien de condicions de vida en funció de les circumstàncies objectives i subjectives que experimenten. És cert que en societats sociològicament individualitzades és necessari personalitzar les respostes públiques, però al progrés s’hi arriba col·lectivament o no s’hi arriba. Per tant, també convé pensar en termes de col·lectivitat, no de personalitat.
En societats sociològicament individualitzades és necessari personalitzar les respostes públiques, però al progrés s’hi arriba col·lectivament o no s’hi arriba
La comunitat és organització popular. Si voleu, a un nivell baix de formalització, però amb una potent intensitat de les relacions socials. Les comunitats proporcionen protecció als seus membres. Alhora, constitueixen el substrat de l’acció col·lectiva: la capacitat d’aplegar gent que actua concertadament per canviar les condicions del seu entorn i, conseqüentment, les seves pròpies vides. L’associacionisme o els moviments socials en són exemples prou coneguts. Chris Ealham, a La lluita per Barcelona (Virus, 2022), identifica el funcionament de les comunitats a partir de l’experiència obrera als barris de la Barcelona del tombant del segle XX. Diu que, “malgrat la pobresa que regnava als barris, i que les elits en denunciessin el desordre, la ciutat proletària sí que tenia un ordre, una organització social complexa modelada per xarxes socials denses i formes de solidaritat recíproques. Aquesta reciprocitat col·lectiva era l’estructura fonamental als barris: oferia als treballadors un cert grau d’estabilitat i seguretat, fomentava les relacions integradores i compensava els desavantatges materials de la vida quotidiana”. I continua amb un exemple: “si una família patia privacions, era habitual que els veïns li oferissin assistència, sia en forma de menjar o ocupant-se dels fills de la família afectada. A més, els veïns organitzaven sistemes de cura comunitària dels nens, que permetien als residents locals optimitzar potencialment els seus guanys”.
L’exemple ens val ara, ben entrat el segle XXI. Perquè, essencialment, ens diu que les comunitats remeten a grups socials cohesionats, internament solidaris i externament proactius. Constitueixen una agència de canvi que intervé sobre la realitat. D’aquí la seva importància en termes polítics: perquè la cruïlla entre les polítiques públiques i la vertebració comunitària és el punt on generar canvis socials en pro de la prosperitat resulta més productiu. Aquesta és la funció de les metodologies comunitàries: que, per generar canvis, la política social s’ha de fonamentar tant com sigui possible en la capacitat d’organització popular autònoma; i que si no ho fa i es limita a prestar atenció individualitzada, el seu potencial de transformació de la realitat serà molt menor i els problemes als quals es vol respondre tendiran a persistir.
Conceptualment parlant, una política social comunitària en clau de país significa que hem d’orientar la nostra activitat professional a enfortir vincles socials, facilitar les dinàmiques associatives, promoure una societat civil densa… Però, per a què? Per guanyar en cohesió social i, en conseqüència, en la capacitat de prosperar de la ciutadania que presenta més dificultats dins de l’estructura de desigualtats socials. El propòsit de l’acció comunitària és, ras i curt, la prosperitat de la gent comuna allà on viu. Per aquest motiu, les metodologies comunitàries d’intervenció s’han de connectar amb les polítiques troncals de protecció i generació d’oportunitats socials: de salut, educatives, d’accés a l’habitatge, ocupacionals, d’un urbanisme sostenible i pensat des de la quotidianitat, d’atenció social contra l’exclusió social i de cobertura a les cures comunitàries. Només prosperarem si enfortim la malla de les interdependències que fa que ens apleguem i que, aplegant-nos, ens fa més forts.
Xavier Godàs, director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya
