Actualment, és un lloc comú que la segregació urbana, l’especialització territorial per posició de classe, comporta la persistència de les necessitats socials, l’espiral de l’empobriment i la desagregació social, sempre que parlem de posicions precaritzades de classe, és clar. No ha estat sempre així, cosa que significa que no sempre aquesta pauta s’ha de complir. Si fem una breu mirada a la història de l’acció col·lectiva, veurem com en concentracions urbanes de població empobrida han existit xarxes d’acció comunitària de caràcter resistent i propositiu d’una gran rellevància política.
Chris Ealham, a La lluita per Barcelona (Virus Editorial, 2022), capta bé aquesta perspectiva habilitadora de la segregació. Diu que la proletarització territorial de finals del XIX i principis del XX a Barcelona genera una esfera pública obrera, la corretja de transmissió fonamental de la qual anirà essent, a partir de la seva constitució el 1910, la Confederació Nacional del Treball (CNT). El barri hegemònicament obrer conforma un espai de resistència i d’acció col·lectiva defensiva tant respecte de l’Estat (que es materialitza mitjançant la repressió) com a les relacions de producció i consum capitalistes. En aquest context, la CNT té l’habilitat de combinar la funció de sindicat de classe amb la de vincular-se orgànicament en la dinàmica social dels barris obrers: practica un sindicalisme de base comunitària (el sindicat organitza comitès de barriada) que es ramifica entre les accions protagonitzades pel veïnat per causes que tenen a veure amb les condicions de vida a la ciutat. Així, el 1918 la CNT és un agent impulsor del Sindicat de Llogaters i aquest, el 1922, promou i facilita l’organització d’una massiva vaga de lloguers, amb el suport del poderós Sindicat de la Construcció.
En concentracions urbanes de població empobrida han existit xarxes d’acció comunitària de caràcter resistent i propositiu d’una gran rellevància política
D’altra banda, els centres sindicals de la CNT constitueixen espais de socialització per al conjunt del veïnat. Són infraestructures socials, si emprem la terminologia actual, d’organització autònoma popular. Aquesta funció fou clau per integrar la immigració del sud de l’Estat que engruixia la concentració proletària al territori. Un exemple: els districtes de la Torrassa i Collblanc, al nord de l’Hospitalet, augmenten de població un 456% els anys vint, amb l’arribada d’uns 20.000 immigrants del sud d’Espanya. Els centres cenetistes acullen aquests nous residents integrant-los en una consciència de classe compartida que supera les distincions per origen: són una infraestructura social estratègica en termes d’organització comunitària, però n’hi ha d’altres entre la Barcelona popular: publicacions, associacions culturals, clubs de tota mena i els populars ateneus, d’ascendència tant republicana com llibertària, espais de democratització de la cultura, com bé ens ha explicat en Xavier Diez. Resulta ben interessant el valor polític de l’autonomia de les iniciatives civils. No una autonomia retòrica, sinó concreta i funcional; constitutiva i independent dels poders públics.
L’experiència d’organització obrera anterior a la II República interessa especialment per dos motius. Primer, perquè el conflicte social transcendeix el límit del centre de treball i es difon entre el veïnat en resposta a problemes de les condicions de vida en un sentit extensiu. La fàbrica és on es treballa; el barri és allà on els treballadors viuen. La fraternitat opera en aquest contínuum i encercla totes les persones que comparteixen una experiència similar de vida. Aquest és el desencadenant de la comunitat. Segon, perquè la capacitat de mobilització política s’amplifica per les denses xarxes socials de reciprocitat radicades als llocs on es descabdella la vida quotidiana. En funció d’esdeveniments singulars, aquestes formes de solidaritat primària transmuten en xarxes de resistència esperonades per agents organitzats, com ara el Sindicat de Llogaters al qual fèiem referència. Les unes i les altres es retroalimenten. La tríada família-feina-barri conforma la base social de l’acció que s’amalgama comunitàriament. El conflicte sobre el preu dels lloguers, o el que reclama una escola o un ambulatori, apel·la a tota la comunitat, que d’aquesta manera pren una identitat general i configura espais de contrapoder. Històricament parlant, doncs, les xarxes d’acció comunitària són poder popular geolocalitzat.
