Aquests dies, el reconeixement a una cocteleria barcelonina ha sacsejat les xarxes. La cocteleria premiada ha estat la diana per assenyalar una inèrcia que viuen avui les ciutats. Una cocteleria a Barcelona propietat d’anglesos, amb una carta en anglès i on no trobem ningú que no parli anglès. Evidentment, la cocteleria no en té la culpa, però sí que és interessant agafar-nos a aquest exemple per entendre el repte que tenim per protegir el caràcter i la identitat de la nostra ciutat, i la nostra manera de viure.
El degoteig de tancaments de locals comercials emblemàtics i històrics ha estat constant amb el pas del temps, i la cara dels nostres carrers ha vist com obrien flamants cadenes de nachos, franquícies de cafès, hamburgueses, entrepans i carcasses de mòbil. El carrer Ferran, el que duu a la plaça de Sant Jaume, on hi ha les institucions més importants del país, és l’exponent més clar d’aquest signe trist dels nous temps. Però no és una qüestió que afecti només comerços. El degoteig també el trobem en la compra de paquets d’edificis sencers (de vegades amb veïnat a dins) per part de fons d’inversió o fins i tot en l’entrada de grans empreses en les concessions d’equipaments esportius de barri. Tot això podria tocar de mort un estil de vida, una manera de ser i de fer, i una manera de viure la nostra ciutat. Estem parlant de protegir els nostres hàbits, la nostra seguretat, la nostra tranquil·litat o els nostres llaços comunitaris.
Ningú pot dubtar que l’estil de vida de Barcelona és el que ens fa ser atractius en molts àmbits. De fet, turistes que tenim a la nostra ciutat hi arriben amb el propòsit de viure “com a barcelonins” durant uns dies. Però precisament perquè volem continuar sent atractius per acollir visitants, empreses o start-ups hem de vetllar per preservar aquesta manera de viure que ens fa únics. Els que defensen que Barcelona sigui un objecte a vendre al millor postor, encara que aquest postor desconegui (o li importi ben poc) la ciutat i només en busqui el seu benefici, obliden que si esborren la personalitat i el caràcter dels barris vibrants i diversos i els espais que continguin valor urbà, i els substitueixen per barris anodins, superficials i plens de franquícies, tard o d’hora escanyaran la gallina dels ous d’or que tant defensen.
Si no protegim la nostra ciutat i els que hi viuen, si ens costa reconèixer-la, no hi haurà còctels que la puguin revifar
De fet, l’oposició amb la qual he titulat aquest article no és del tot real. Fins i tot per a qui se la vulgui vendre és imprescindible protegir el nostre caràcter propi. Perquè no existeix un “producte” atractiu sense protegir la nostra identitat com a ciutat. Segurament, trobaríem un consens bastant generalitzat al voltant d’això, però en canvi, quan es tracta de prendre mesures com la regulació dels preus del lloguer, adaptar els plans d’usos de cada districte per evitar el monocultiu de comerços, la protecció d’uns horaris comercials que respectin el descans dels veïns i que no posin a competir el comerç de proximitat amb les grans cadenes, regular els grups de turistes amb guia pel centre o apostar per uns creueristes que no facin només trànsit a la nostra ciutat és més difícil trobar el compromís del govern municipal en bloc.
Barcelona no ha de renunciar als canvis ni pot adoptar una actitud defensiva respecte de les transformacions que viurà o haurà d’encarar en el futur. Ara bé, per encarar aquestes transformacions, les institucions han de tenir clar que caldrà redistribuir els costos de l’èxit i un diàleg amb la ciutat, amb qui la viu i amb qui la sosté 365 dies l’any. En definitiva, si no protegim la nostra ciutat i els que hi viuen, si els barcelonins deixem de sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat, si ens costa reconèixer-la, no hi haurà còctels que la puguin revifar.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
