Per molt que alguns s’hi entestin, cada vegada és més difícil negar que l’activitat humana provoca un canvi climàtic que perjudica la salut del planeta i, òbviament, de tots els éssers que l’habitem. Això, que fa dècades que es va alertar, es manifesta reiteradament a diferents indrets de la Terra en forma de fenòmens meteorològics cada vegada més extrems i freqüents. Els darrers han estat els aiguats al Delta de l’Ebre, que s’afegeixen a les temperatures rècord al Canadà o a les inundacions d’Alemanya i Bèlgica, que han provocat desenes de morts i grans pèrdues materials. El Mediterrani és un dels llocs on es calcula que els efectes del canvi climàtic seran més accentuats, especialment l’augment de la temperatura mitjana i del nivell del mar. Aquí hem vist passar el Glòria i el Filomena durant els hiverns de 2020 i 2021 i cada estiu, i aquest n’és un bon exemple, augmenta el risc de patir incendis forestals, els quals, segons els bombers, també seran més devastadors.
Davant la constatació que la meitat de la població mundial viu en entorns urbans, especialment regions metropolitanes, i que s’estima que la xifra arribarà al 68% el 2050, és evident que el paper de les ciutats és cabdal per apaivagar el canvi climàtic i afrontar-ne les conseqüències. A les metròpolis s’hi concentra molta activitat i els efectes de l’emergència climàtica formen part del dia a dia de la ciutadania.
El procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, organitzat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, ha centrat el Cicle Resilient en l’emergència climàtica i ambiental i en els territoris saludables. Aquest és, clarament, un repte que té una dimensió on les fronteres administratives són totalment invisibles, ja que cap territori pot afrontar l’emergència tot sol i és imprescindible una resposta concebuda regionalment.
Les seves conclusions són inequívoques. Hem de canviar el model de ciutat i de metròpoli per avançar en la mitigació del canvi climàtic. D’una banda, cal impulsar un nou model de mobilitat, enfortint el transport públic i ampliant les xarxes de carril bici, també les interurbanes. I cal fer-ho en el marc del que anomenem “la ciutat dels 15 minuts”, una organització urbana que limiti l’impacte ambiental reduint els desplaçaments, tot satisfent les necessitats de la ciutadania a prop de casa. Per aconseguir-ho, necessitem barris amb una mixtura d’usos, diversificant l’activitat econòmica tot substituint les indústries generadores d’impactes al territori per altres que no produeixin externalitats negatives. I caldrà preparar-se, també, per minimitzar els danys que poden provocar els fenòmens naturals produïts pel canvi climàtic.
Si volem una metròpoli resilient, no podem augmentar les emissions i destinar recursos a velles idees insostenibles
Per implementar les estratègies de millora a tota la regió metropolitana caldrà una planificació i coordinació de les administracions implicades i, probablement, una nova legislació que permeti millorar la planificació urbanística per executar-les.
A Barcelona estem en condicions d’aportar el nostre coneixement per a aquestes transformacions. L’alcaldessa Ada Colau va ser nomenada, a mitjans de juliol, vicepresidenta de la comissió directiva mundial del C40 i líder a Europa de la xarxa mundial de ciutats que lluiten contra el canvi climàtic i pel compliment dels Acords de París per limitar l’escalfament global del planeta. Aquest és un reconeixement al paper de Barcelona per afrontar l’emergència climàtica, amb accions i projectes com la Superilla Barcelona, Protegim Escoles, la Xarxa de Refugis Climàtics o el Pla Clima Barcelona, que ja va ser premiat com la millor iniciativa de les grans ciutats europees. Un premi atorgat per 7.000 autoritats locals i 51 regions europees.
Paradoxalment, estem vivint dos debats que ens encaminen en la direcció oposada. D’una banda, hi ha la proposta-xantatge d’AENA per ampliar l’aeroport del Prat, que demana a totes les administracions una adhesió sense cap mena de debat rigorós i sense possibilitat de plantejar una alternativa a la inversió de 1.700 milions d’euros promesa. El president d’AENA, Maurici Lucena, parla i escriu sobre aquesta ampliació obviant, sempre, les conseqüències ambientals de la proposta. De manera semblant, hem sentit múltiples veus al Govern de la Generalitat explicant les bonances d’organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030. Uns i altres, perquè no sigui dit, sempre adjectiven les seves propostes de sostenibles. Però el sentit comú, en un context d’emergència climàtica, ens diu que són projectes del passat impropis del segle XXI.
Si volem una metròpoli resilient, no podem augmentar les emissions i destinar recursos a velles idees insostenibles. Caldrà destinar-los a garantir un aire net, a una alimentació sana amb productes de proximitat, a l’energia sostenible i a un urbanisme i unes infraestructures verdes al servei de les persones i de la seva qualitat de vida.
Jordi Martí Grau, sisè tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i vicepresident de l’Àrea de Planificació Estratègica a l’AMB
