En un any ens plantarem a les eleccions municipals i els partits han començat a afilar les seves propostes perquè llueixin el 2023. Passen els anys i si cada contesa electoral a Barcelona no brilla per la novetat dels seus temes, potser és perquè els temes de sempre no s’han resolt o no s’han resolt prou bé.
El 2015 Colau va ser la resposta a una crisi econòmica de la qual n’arrossegàvem les conseqüències, després que el govern Trias no convencés la ciutat. El seu principal objectiu va ser “recuperar la ciutat” i “protegir els veïns” davant les conseqüències i els impactes d’una mala gestió de l’èxit de Barcelona. Quan el govern dels comuns va irrompre a l’Ajuntament, per exemple, un dels seus cavalls de batalla va ser el turisme. I ara sembla que volen recuperar el tema.
El cas, però, és que sobre aquest tema els darrers quatre anys s’han impulsat iniciatives diverses, com ara el recàrrec turístic, la regulació dels guies al centre de la ciutat, estudiar la càrrega turística que Barcelona pot suportar, regular els creueristes en trànsit a la ciutat, regular els bicitaxis que ocupen l’espai públic molts cops de manera temerària… Absolutament cap d’aquestes propostes ha estat a instància del govern municipal, sinó de l’oposició.
En turisme s’ha fet ben poca cosa per encarar la qüestió després de vuit anys de mandat compartit entre els comuns i el PSC. I probablement el pecat original dels primers és l’aliança, precisament, amb els artífexs del model de ciutat i turístic que es pretenia canviar.
El resultat del mandat ha estat un projecte de ciutat improvisat i desconnectat de la gent i una acció de govern incapaç
Una part del govern municipal es lamenta del model turístic actual, però cal preguntar-se si a part dels laments es podien fer coses. La sensació és que no només no han passat coses en la direcció que demanava la ciutat, sinó que s’han liderat propostes que anaven en la línia contrària. N’és un exemple l’ampliació dels horaris comercials en diumenges i festius.
Com pot ser que el govern es lamenti de la sobremassificació del centre i de la necessitat de diversificar l’afluència de gent i, en canvi, impulsi mesures com l’ampliació dels horaris comercials en diumenges i festius? Qui hi guanya amb l’impuls d’aquestes mesures? Sobre qui recauen els costos d’aquestes polítiques? Van en la direcció d’una societat moderna, oberta i sostenible o van en la direcció contrària? Per no parlar del trencament del consens polític que hi havia amb l’ordenança de terrasses. Un acord equilibrat i que ara té en peu de guerra el veïnat, que defensa el dret al seu descans.
El resultat del mandat ha estat un projecte de ciutat improvisat i desconnectat de la gent i una acció de govern incapaç de garantir seguretat i certeses. Del discurs de l’especulació s’ha anat virant cap a l’urbanisme tàctic i l’agenda climàtica. Una agenda de prioritats que s’ha improvisat i que no acaba d’encaixar amb les preocupacions i les prioritats dels barcelonins i les barcelonines.
Queda un any i ara tothom es posa a córrer i a buscar excuses, no fos cas que es notés que no s’han fet els deures. D’excuses segur que se’n troben, i diran que no els han ajudat prou. Però creguin-me que se’ls ha ajudat. Si no se n’han sortit, és perquè no han volgut o perquè simplement no han pogut, perquè no en sabien més. Però la realitat és que si Barcelona no ha vist canvis cap a millor durant aquests quatre anys, la responsabilitat absoluta és dels que van abaratir el poder d’una ciutat com la que tenim.
Avui, a conseqüència de tot plegat, la ciutat demana un rumb i resultats clars. La ciutat demana lideratge per protegir allò que més valorem: la nostra manera de viure. El 2023, davant el sentiment de fragilitat i la falta de lideratge dels darrers anys, està en joc defensar els barcelonins i les barcelonines. I no parlo de retòrica. Ni de discursos. Defensar els barcelonins de manera efectiva. Si el 2023 ha de servir d’alguna cosa, que sigui per començar una nova etapa.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
