A Barcelona, homes i dones a part, hi ha molts tipus d’animals. A perill que un biòleg m’esterilitzi a la força per una micció fora de test, jo diria que es podrien classificar en quatre grups: domèstics clàssics, domèstics exòtics, salvatges lliures i salvatges en captivitat.
I, dins de cada grup, hi ha tanta varietat de bèsties com opinions respecte al lloc que ocupen o que haurien d’ocupar els animals en un hàbitat com és el de la gran ciutat. A alguns els molesten els gossos que van deixant rastres fecals per la vorera, a d’altres els amoïna que els porcs senglars es rebel·lin i acabin fent-se els amos d’aquesta immensa granja urbana, i n’hi ha que es preocupen pel benestar dels coloms i les rates, als quals consideren criatures injustament estigmatitzades i discriminades.
Jo, que soc de poble, em faig un embolic, perquè acabo confonent els animals domèstics amb els salvatges i, fins i tot, amb els comestibles. De petit, a casa vam tenir els típics animals de companyia: gats, gossos i canaris, i també cuidàvem amb propòsits culinaris conills, gallines, ànecs, guatlles i fins i tot coloms. Però un dia em van regalar un ratolí blanc d’aquells que no paraven de xisclar a les paradetes de la Rambla i em va esclatar el cap, perquè no sabia si era una broma o realment em volien afalagar amb una nova mascota que, si no fos pel color del pèl, s’assemblava molt a aquelles bestioles que caçàvem amb trampes al magatzem.
Em va consolar pensar que, si Susanita tenia un ratolí, jo també tenia dret a gaudir de la companyia d’un rosegador, encara que el meu ni menjava confits d’anís ni jugava als escacs. Així que el vaig cuidar amb tot el meu entusiasme fins que un dia es va escapar de la gàbia i va desaparèixer per sempre, sense deixar una nota ni res. Els meus pares em van assegurar que, cansat de l’estrès del poble, s’havia traslladat a viure al camp, on es podia relacionar amb altres ratolins com ell i, ves a saber, potser hi muntaria una casa rural per allotjar-hi animalons de tots els colors i mides. Però jo desconfiava de la meva família des que havíem cuidat un corderet fins a fer-se adult i, després d’evadir-se del corral màgicament, com un Houdini llanut, a casa vam estar menjant xai durant setmanes. Molta casualitat!
Qui protegeix les persones del creixent nombre d’animals? Perquè potser cal cuidar el bernat pescaire o el falcó pelegrí, però de coloms i cotorres anem molt ben servits
Cal reconèixer que, a diferència de Nova York, a Barcelona no tenim esquirols saltant pels arbres ni cocodrils i tortugues ninja aguaitant a les clavegueres, però a la ciutat disposem d’unes 100 espècies autòctones de vertebrats, dels quals n’hi ha molts de protegits per llei: concretament, 55 aus, 2 amfibis, 8 rèptils i 7 mamífers. Segons l’Ajuntament, aquest patrimoni es veu amenaçat constantment per la pressió urbana i necessita protecció. D’acord, però qui protegeix les persones del creixent nombre d’animals? Perquè potser cal cuidar el bernat pescaire o el falcó pelegrí, però de coloms i cotorres anem molt ben servits.
I, per si no n’hi hagués prou, darrerament la rata negra s’està expandint per la ciutat a causa de l’augment de zones verdes, diuen els experts. Aquesta rata de muntanya, coneguda científicament com a Rattus rattus –és a dir, rata pura sang–, és més gran que la grisa o de claveguera de tota la vida i està provocant una certa alarma entre els veïns i usuaris d’espais verds, com els Jardins de Paula Montal i els dels Tres Tombs, que s’han hagut de tancar per dur-hi a terme tasques de desratització. Una feina complicada, ja que es veu que la rata negra és més desconfiada que la parenta grisa i costa que caigui en els paranys, perquè es refia menys dels esquers que el ratolí Jerry.
Per tant, a qui se’ls acumularà la feina és als motivats de l’associació Refugio Puro Amor, uns ultraprotectors que defensen el dret a una vida digna d’animals urbans sovint mal vistos, com ara rates, cotorres, gavines i garses, tot i que gran part de les seves accions se centren en els coloms, que consideren els “animals més oblidats i els que menys ajuda reben, però els que més la necessiten”. En part, tenen raó que existeix un greuge històric envers els coloms: un d’ells és el pare autèntic de Jesucrist, són el símbol de la pau i, alhora, el seu paper ha sigut vital com a missatgers voladors en temps de guerra i, per contra, els tractem amb menyspreu, anomenant-los “rates amb ales” o coses pitjors, si considerem que “rates” no és un insult.
La meva recomanació a Puro Amor, si volen triomfar amb el seu projecte de refugi antiespecista, és que vagin a plaça Catalunya i preguntin pel colom Amadeu. Si aconsegueixen que arribi puntual a l’hora de dinar, es pot convertir en un excel·lent ambaixador de marca, malgrat que sempre hi haurà algun incrèdul que acabarà cridant allò d’”el papa està boig!, el papa està boig!”.
