Les veïnes de Casa Orsola es van organitzar el desembre de l’any passat sota el lema “Superilla en perill” per denunciar que un fons d’inversió les volia fer fora de casa. Lioness Inversiones SLU havia comprat l’emblemàtic edifici modernista i va notificar a les llogateres (algunes fa 30 anys que hi viuen) que haurien de marxar de casa quan s’acabés el contracte. L’estratègia és clara: aprofitant la transformació del carrer Consell de Cent en un eix verd, el nou propietari vol fer fora les veïnes per rehabilitar l’edifici i fer-hi pisos de luxe.
El lema identifica bé el problema: les pràctiques especuladores i la gentrificació són una amenaça per a la transformació que amb Superilla Barcelona estem impulsant a l’Eixample. Però també deixa clar que no són una realitat inevitable: hi ha mecanismes per evitar que els grans especuladors s’aprofitin de l’urbanisme que millora la vida de les persones. Com assenyala la geògrafa feminista Leslie Kern, un dels grans riscos de la gentrificació és que acabem pensant que és un procés “natural” de les ciutats o que forma part de la seva evolució, i que l’única possibilitat per tenir barris assequibles és tenir barris hostils, econòmicament deprimits, plens d’asfalt, fum i contaminació.
Ens hem acostumat a sentir que les zones verdes i peatonals “revaloritzen” la zona, com si la pujada de preus fos una llei de la natura: per cada nou arbre plantat al carrer, 50 euros més de lloguer. Però hem d’acabar amb l’associació simple entre millores en la qualitat urbana i gentrificació, especialment en l’actual context d’emergència climàtica: l’amenaça d’especulació no pot posar en risc la necessària transformació dels carrers i de les places. No podem acceptar que només els barris rics tinguin carrers verds, ni que tot barri verd acabi sent un barri per a rics. Per això cal que les transformacions urbanes vagin acompanyades de mesures de protecció del dret a l’habitatge i del comerç de proximitat.
No podem cedir al xantatge de la gentrificació inevitable, que ens fa triar entre barris dignes i barris assequibles
Dit d’una altra manera: lluitar contra la gentrificació no és renunciar a tenir barris saludables. Lluitar contra la gentrificació és el que estem fent des de l’Ajuntament de Barcelona. És posar fi a la barra lliure de pisos turístics amb el PEUAT i decréixer turísticament a les zones més saturades. És invertir més de 150 milions d’euros a comprar 1.400 pisos perquè siguin de lloguer social. És recuperar sòl públic per fer-hi habitatge i impulsar iniciatives com les cooperatives d’habitatge. És aprovar mesures pioneres a l’Estat per obligar el sector immobiliari privat a destinar un 30% de tots els pisos de nova promoció o de reforma a habitatge assequible. És perseguir amb multes exemplars les il·legalitats d’empreses que especulen amb l’habitatge com Airbnb. És protegir el comerç de proximitat amb normatives que impedeixin l’obertura de supermercats i cuines fantasma i que limitin la proliferació de bars i restaurants en zones saturades.
A dia d’avui, l’Ajuntament de Barcelona ja és la principal promotora d’habitatge a la ciutat. Des del 2015, pràcticament hem doblat el parc públic d’habitatge, que amb 11.500 habitatges és el més gran de l’Estat. Però sabem que amb això no n’hi ha prou. Necessitem que la resta d’administracions es creguin també el dret a l’habitatge. No pot ser que la Generalitat, que és qui té les competències en aquesta matèria, no estigui fent habitatge públic a Barcelona, incomplint així la llei que obliga a destinar el 15% de l’habitatge català a usos socials. Tampoc és tolerable que, davant la inflació galopant i la pujada salvatge dels preus dels lloguers, el govern de l’Estat tingui la Llei d’Habitatge en un calaix i no apliqui cap mesura de xoc per congelar el preu dels lloguers.
Per això, demanem que es regulin immediatament els lloguers a tots els arrendadors, no només als grans tenidors, i que es desenvolupi un règim sancionador fort per part de la Generalitat per evitar que ningú se salti la llei. També és imprescindible que es regulin els preus dels locals comercials, per evitar la substitució de comerços de proximitat per grans cadenes. I cal que s’estableixin règims de contribucions especials, per tal que els promotors privats es corresponsabilitzin de les transformacions urbanes i no puguin especular-hi.
Diguem-ho clar: pacificar carrers, guanyar verd, zones de joc i de passeig o reduir la contaminació no gentrifica. El que gentrifica són els fons voltors, les polítiques d’habitatge neoliberals, la històrica privatització del parc d’habitatge català o la barra lliure amb el turisme. No podem cedir al xantatge de la gentrificació inevitable, que ens fa triar entre barris dignes i barris assequibles. I això no vol dir negar la realitat del problema, com estem veient amb Casa Orsola. Vol dir que, en plena emergència climàtica, amb més de 1.000 morts prematures anuals per contaminació, no podem seguir acceptant acríticament el relat que ens diu que el problema són les polítiques que milloren la vida de les persones.
Janet Sanz, tinenta d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona
