Marc Cerdà

A principis del mes d’agost, Damià Calvet, president del Port de Barcelona, va afirmar, responent a la proposta de limitar l’arribada de creuers, que no entenia “aquesta obsessió amb els creueristes”. Assegurava que els creueristes només representen el 4% dels turistes i que, a més, suposen “un impacte econòmic i laboral immens”. Però res més lluny de la realitat.

L’any 2019, més de tres milions de creueristes van arribar a Barcelona, cosa que representa un 25% dels turistes que arriben a la ciutat. I tanmateix, i com han demostrat diversos estudis, les condicions laborals del sector són pèssimes i l’impacte dels creuers en l’economia local és mínim. De fet, la despesa de cada creuerista és tres vegades inferior a la d’un turista allotjat en un hotel.

On sí que deixa empremta el turisme de creuers és en el teixit social i veïnal dels barris més afectats, on contribueix a la massificació dels carrers i de les places i a la desaparició del comerç local. Sense oblidar que, a més, són grans emissors de gasos d’efecte hivernacle i de contaminants atmosfèrics que impacten negativament en la qualitat de l’aire i en la salut de les veïnes.

Per tot això, i molt més, Damià Calvet faria bé de no prendre la ciutadania de Barcelona per ignorant presentant dades adulterades per defensar la indústria creuerista. Ni les ciutadanes som ignorats ni els creuers són un exemple de compromís social i climàtic. Ans al contrari. I el que hauria de respondre Damià Calvet és per què si a Palma de Mallorca o a Dubrovnik s’ha regulat l’arribada de creuers això no es pot fer a Barcelona.

Les condicions laborals del sector són pèssimes i l’impacte dels creuers en l’economia local és mínim

La bondat de la proposta d’establir un topall a l’arribada de creuers que ha fet l’Ajuntament de Barcelona és que situa el debat en el camp polític i força una negociació en una taula on també hi ha de seure l’Estat espanyol i la Generalitat. I això, de retruc, obliga els partits polítics a posicionar-se a pocs mesos de les eleccions municipals i tensa una mica més les costures de les coalicions de govern.

D’una banda, a l’Ajuntament de Barcelona, on l’aposta política de Barcelona en Comú xoca amb un Partit Socialista que continua jugant al joc del desconcert entre un electorat que no entendria una negativa a regular l’arribada de creuers i un sector empresarial que prioritza els beneficis privats per davant de la qualitat de vida de les veïnes.

I, d’altra banda, a la Generalitat de Catalunya, on Esquerra Republicana, tot i mostrar-se a favor de la regulació de l’arribada de creuers, ha de gestionar el posicionament radicalment procreuers de Junts per Catalunya. I tot en un context de crisi interna al Govern català.

És per això que l’èxit de la proposta de regular l’arribada de creuers dependrà de la capacitat de Barcelona en Comú i d’Esquerra Republicana, no només d’arribar a acords i d’abandonar les discrepàncies, sinó de configurar i consensuar un front polític i social més ampli que inclogui també les entitats ecologistes i veïnals que des de fa dècades han encapçalat la lluita contra el turisme de creuers a Barcelona.

A ningú se li escapa que el teló de fons de les eleccions municipals no és el millor escenari per a aquesta mena de pactes. Però el cert és que aquesta és la darrera oportunitat per deixar enrere les bones intencions i la poca concreció demostrades fins ara. I tot i que la regulació de creuers és una proposta parcial, és un bon inici per avançar en el decreixement de la indústria creuerista a Barcelona. Ara, però, la pilota és a la teulada d’ambdós costats de la plaça Sant Jaume, i convé que aviat torni a rodar.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic