Des que l’alcalde Jaume Collboni va solemnitzar durant el consell plenari de l’Ajuntament del passat 27 d’octubre la seva intenció d’obrir converses formals amb els grups municipals de Junts per Catalunya-Trias per Barcelona i de Barcelona En Comú amb l’objectiu de triar soci de govern, la ciutat i el seu consistori transiten per una preocupant provisionalitat.
El govern del PSC, amb deu regidors, està sent incapaç de tirar endavant cap projecte que requereixi majories sòlides i suficients. Després de retirar el projecte de pressupost per al 2024 i de perdre les votacions per a l’aprovació de les ordenances fiscals, excepte la de la taxa de terrasses, el govern de Jaume Collboni s’ha topat amb la dura realitat. La ciutat necessita un govern fort, estable i cohesionat. En altres paraules, hauria d’allunyar-se d’aventures fracassades, com la fórmula comuns-PSC, i de governs febles, mancats de cohesió i reincidents d’antigues dèries, mala gestió i orientats a la confrontació; característiques, totes elles, que han definit els governs municipals d’Ada Colau i Jaume Collboni.
Els dubtes de Jaume Collboni sobre el soci a escollir són impropis d’un alcalde amb lideratge i les idees clares del que necessita la ciutat i la seva gent. Els temps que venen, en molts aspectes, no seran fàcils. Encara no coneixem la situació real de les finances municipals. I són molts els reptes i les necessitats de les famílies i dels barris de la ciutat. Raons i motivacions que exigeixen, doncs, un govern amb les idees clares i les prioritats ben travades i alineades, no només entre els socis de govern, sinó també amb les principals entitats i institucions econòmiques i socials barcelonines, compromeses amb l’objectiu de millorar la prosperitat de la gent.
Lleialtat, rigor, diàleg, pacte i solvència. Barcelona no pot esperar
Quan Jaume Collboni afirma que la seva intenció és formar un “govern progressista”, entenem que no s’està referint a repetir la fórmula dels darrers vuit anys. La degradació que ha patit Barcelona els últims anys és una realitat. El 28 de maig, els barcelonins van votar a favor del canvi. I la candidatura de Junts per Catalunya-Trias per Barcelona va guanyar les eleccions, encarnant de manera clara aquest anhel de canvi majoritari. Els dubtes de Jaume Collboni entre un soci com els comuns, amb qui han compartit poder, però també desavinences, deslleialtats i contradiccions difícils de suportar, i un soci com l’alcalde Trias i el seu equip s’haurien de desvetllar ben aviat.
Els grans reptes de la ciutat per als pròxims quatre anys no passen només per deixar enrere la manera de governar sectària i maldestre que ha caracteritzat els governs d’Ada Colau. Sobretot passen pel diàleg polític i la concertació social, la lleialtat institucional amb les diferents administracions que operen a la nostra ciutat, l’urbanisme basat en el pacte, una nova gestió de la mobilitat sostenible allunyada de la improvisació, la lluita contra la preocupant inseguretat ciutadana que continua al capdavant del rànquing de les preocupacions dels barcelonins, la contenció fiscal i un gran pacte per un habitatge de lloguer a preu assequible com a solució a mitjà termini per acabar amb l’emergència habitacional. Tot això en paral·lel a les polítiques de reequilibri territorial com les que es porten a terme a través del Pla de Barris o les polítiques socials avançades que han de garantir el progrés de la gent.
Tot plegat, i més, només es pot garantir si hi ha prou llocs de treball, de qualitat i ben retribuïts. I, per tant, també cal treballar a fons per afavorir la creació de feina i la captació d’inversions autòctones o estrangeres i de talent. El que s’ha de preguntar, i respondre, l’alcalde Jaume Collboni és amb quin soci o socis podrà aconseguir aquests objectius. La resposta és molt clara. O deslleialtat, improvisació, confrontació, amiguisme i sectarisme, o lleialtat, rigor, diàleg, pacte i solvència. Barcelona no pot esperar.
Jordi Martí Galbis, regidor-portaveu del grup municipal Junts per Catalunya-Trias per Barcelona
