La tràgica mort de tres persones al barri del Raval de Badalona en desplomar-se el sostre arrossegant avall tots els menjadors del bloc de pisos on vivien, i tots els desallotjaments posteriors que ha desencadenat, ha centrat i centra la vida social i el debat polític a la ciutat i al país aquestes darreres setmanes. Perquè ha mobilitzat una activa xarxa de solidaritat cívica en els entorns de les afectades, perquè ha obligat a prendre mesures d’emergència a molts nivells i perquè, més enllà del dolorós drama humà que comporten aquestes pèrdues sobtades i del gran trasbals de patir desallotjaments urgents i perdre la seguretat que ofereix la llar, l’esfondrament del carrer Canigó ha posat al descobert unes circumstàncies que escampen la por i la incertesa barri a barri, traspassant fins i tot les fronteres mentals del que es percep com a zona preservada. Algunes d’aquestes circumstàncies alarmants són la poca fiabilitat que atorga haver passat l’ITE (Inspecció Tècnica d’Edificis) o la fragilitat del suposat aval que dona haver comptat amb la llicència de construcció municipal. La incògnita sobre la perillositat potencial d’edificis construïts en l’època d’especulació estructural, dels ciments adulterats i dels materials escatimats és una incògnita difusa i angoixant.
Amb perspectiva acumulativa, podem dir que la ciutat ens cau a sobre. Perquè la salut del parc d’habitatge empitjora, els apuntalaments i deteriorament són un degoteig que afecta moltes llars i en els darrers quatre anys els desallotjaments vinculats a esfondraments han augmentat, essent els més coneguts però no pas els únics els dels carrers Granada, Xile i Passatge de la Torre, i ara el tràgic i massiu del carrer Canigó. Si hi sumem les tràgiques adversitats habitacionals provocades per males condicions energètiques, l’incendi a Sant Roc l’any 2019 amb 3 persones mortes i 29 de ferides i l’incendi a la nau del Gorg l’any 2020 amb 5 persones mortes i 40 de ferides, més les desenes i desenes de persones que s’han quedat sense llar de forma temporal o definitiva en conjunt, el balanç de damnificats per raó d’estralls en els habitatges és alarmantment alt.
No s’aguanta per enlloc que Badalona afronti el segle XXI sense un mínim Pla d’Habitatge
Però quan dic que la ciutat s’ensorra no ho dic només en aquest sentit material, que ens identifica com una ciutat on l’habitatge és causa important d’inseguretat. Ho dic també en sentit simbòlic, perquè no s’aguanta per enlloc que una ciutat de més de 220.000 habitants que ha forjat la seva màxima expansió urbanística principalment amb l’autoconstrucció i l’especulació constructiva pròpia del desarrollismo franquista, i que d’altra banda és una de les ciutats amb més desnonaments sense alternativa habitacional del país, afronti el segle XXI sense un mínim Pla d’Habitatge. A hores d’ara, i sota el govern de majoria absoluta del Partido Popular, Badalona, per no tenir, ni tan sols té regidoria d’Habitatge, no convoca el Consell Municipal d’Habitatge i no té ni està elaborant cap pla de polítiques públiques d’habitatge tal com pertocaria. De fet, la darrera notícia que hi ha d’un Pla d’Habitatge a Badalona és el Pla d’Habitatge Municipal 2015-2020 que es contemplava a la mesa de concertació amb la Diputació de Barcelona en el període 2016/2019, quan Guanyem liderava un govern de canvi que van interrompre el PP i el PSC el juny del 2018. El març abans es presentaven al Consell d’Habitatge algunes bases d’aquest pla. De llavors ençà no hem sabut res més d’una planificació municipal en matèria d’habitatge, una política vital per a la ciutat, no només pel que fa a la salut dels edificis, sinó també per a l’accés a l’habitatge.
I la ciutat també s’ensorra èticament, perquè la gestió d’aquesta crisi que ha fet el govern del PP posa descaradament al descobert que a Badalona no es compleixen els principis bàsics d’igualtat de tracte i no discriminació. L’altura moral de la ciutat s’esfondra quan fer el que toca fer a un ajuntament, donar la cara i acompanyar el veïnat amb suport i estima, posa al descobert, per contrast, el que no s’ha fet o s’ha fet en sentit contrari en ocasions semblants. Fer el que toca a Canigó fa de mirall i ens obliga a recordar els recents insults i abandonament de l’alcalde cap a veïns desallotjats per declaració de ruïna econòmica a Calderon de la Barca, o les acampades dels desallotjats del Passatge de la Torre i la falta de solucions per als afectats dels carrers Xile i Guifré. No dubtar a atendre l’allotjament d’emergència i preveure l’acompanyament per al futur dels veïns de Canigó assenyala amb més virulència la negativa del govern actual a pagar les factures derivades del reallotjament en casos com l’esfondrament del carrer Granada. I si parlem de les desenes de persones que continuen sense sostre per l’incendi de la nau del Gorg toca també assenyalar la irresponsable interrupció que el PP ha fet del procés per tenir un alberg. Podria continuar infinitament. Podria desgranar les causes d’aquesta diferència de tracte. Però de moment us proposo a vosaltres l’exercici.
