La policia de la moral inclusiva està molt enfeinada darrerament. Es veu que cada cop hi ha més aspectes a corregir d’aquesta societat insensible a les noves sensibilitats. Potser és per això que sorgeixen contínuament propostes estrambòtiques, perquè, davant la manca de personal qualificat, es van incorporant a la vigilància agents bigarrats que només cal que acreditin motivació per ingressar al cos de la correcció politicosocial. Vaja, com els esbojarrats aspirants de Boja Acadèmia de Policia, però en versió més cutre i gens divertida.
Sense anar gaire lluny, en pocs dies han competit al top ten dels disbarats qüestions com la proposta de la candidata de la CUP a l’alcaldia de Barcelona de retirar elements de la cultura popular catalana –com els gegants “negritos” de Santa Tecla o els “cubanitos” de Sitges– perquè diu que “enalteixen el colonialisme i la cosificació de les persones negres”; o la sobtada transmutació de “gras” a “enorme” del personatge Augustus Gloop de Xarlie i la Fàbrica de Xocolata per part dels gestors del llegat de Roald Dahl.
Quina sort tenim de poder viure en directe una revolució intel·lectual d’aquesta altura que, a base de tisora i típex, ens permetrà erradicar per sempre els complexos de les persones baixetes, els lletjos, els grassonets, els miops, els esquerrans i, en definitiva, tots aquells que no encaixen en allò que els detractors de les etiquetes s’entesten a catalogar com a “cos normatiu”. Per fi, han desxifrat l’interior de la caixa negra d’Skinner i, amb els estímuls adequats, tots serem diferents i, fins i tot, buscant la plena integració potser n’hi haurà alguns que acabaran sent més diferents que els altres.
I si en lloc d’apostar per l’estímul-càstig-reparació ens inclinem per l’estímul-recompensa? Potser seria més útil reforçar models positius que anar criticant o, directament, fent desaparèixer la representació d’allò que no encaixa o és susceptible de derivar en discriminacions. Segurament, la popularitat d’artistes com Nicole Kidman o Ed Sheeran pot afavorir més l’autoestima dels pèl-rojos que si es matisa el color dels cabells d’un dels protagonistes d’un conte infantil.
Però, malauradament, estem en una època que cotitza més podar i empeltar que sembrar. Un corrent woke amb bandera multicolor que reivindica la llibertat i el respecte a la diversitat està forçant a esborrar i reescriure personatges, diàlegs i històries de la literatura i del cinema de quan Judes era fadrí i sa mare festejava perquè s’adaptin a la sensibilitat actual. A veure quant triguen a allargar la falda al personatge lletraferit d’Elsa Anka en el mític Persones Humanes de TV3 o a descatalogar els discs porno-pop heteropatriarcals de Semen Up.
Malauradament, estem en una època que cotitza més podar i empeltar que sembrar
I, posats a fer, per què no revisem també les cançons tradicionals infantils que encara sonen avui dia a les escoles? La Mònica Green ja va fer una versió d’El senyor Ramon en la qual l’ignominiós amo de la casa “respecta les criades” en lloc d’enganyar-les quan se’n van al llit, però encara queda molt per fer: les petites formiguetes s’haurien de rebel·lar i elevar el seu “xiu-xiu” a crits a favor de la setmana laboral de quatre dies; la pobra castanyera podria anar al Primark a comprar-se ja d’una vegada una camisa a mida; el drac màgic Puff hauria d’encapçalar una protesta me too per denunciar l’abandonament de mascotes per part dels nens malcriats; i el gall que fa un petó no consentit a la gallina adormida al balcó hauria d’estar a la mateixa cel·la que Dani Alves, fent-li de despertador energèticament sostenible.
Per cert, sabíeu que hi ha una segona part poc coneguda de la cançó Les nenes maques que diu: “Aquí en el poble una n’hi ha / Que cada vespre es va a confessar / Ella fa creure que hi va per Déu / Però hi va per veure mossèn Mateu / Mossèn Mateu li dona consol / Li tira polvos sota el llençol”?
Precisament, l’Església –que és nivell pro en això de la vigilància de la moral, si més no, de portes enfora– ja s’està posant al dia amb els nous valors inclusius. Per exemple, l’Església anglicana està estudiant utilitzar el gènere neutre a les litúrgies de manera que Déu ja no seria “Ell” ni tampoc “Ella”, sinó “Elle”, com la revista de moda. Veient l’historial conservador d’un dels oficis més antics del món, aquesta proposta de llenguatge no sexista sembla una broma; un sarcasme com el d’aquella pancarta que lluïen al musical Hair que deia “Déu existeix i és negra” (“God exists and she is black”).
Ara la Santa Inquisició ja no porta sotana, sinó que es vesteix de lliurepensadora o d’influencer, això sí, igualment posseïdora de la veritat absoluta per voluntat divina o, simplement, perquè ella s’ho val. I la tortura ja no és física, sinó via digital, sotmetent fins a l’avorriment qui tingui la paciència de prestar atenció a l’última idea revolucionària i definitiva per aconseguir un món més just a costa d’anar coartant la llibertat d’expressió dels que no pensen igual o dels que, simplement, volen llegir un llibre tal com va ser creat, sense que ningú es permeti la llicència de reinterpretar el que hauria hagut de dir l’autor si l’obra s’escrivís ara.
Realment, els Talking Heads eren uns visionaris quan a mitjans dels vuitanta cantaven allò de Road to nowhere, perquè aquí seguim, avançant cap enlloc o retrocedint amb la falsa esperança que corregir el passat ens farà millors en el futur. És que no hem après res del Marty McFly?
