Les comparacions entre Madrid i Barcelona són darrerament recurrents i odioses. Mentre que l’efervescència madrilenya fa córrer rius de tinta i discursos entusiastes a moltes tertúlies de ràdio i televisió, Barcelona és tractada com una ciutat que sembla haver perdut el seu orgull. És evident que les campanyes contra la capital de Catalunya estan carregades d’intencionalitat política, però també és cert que el descontentament i el desencís generalitzat que existeix a Barcelona és real, fa temps que es viu entre els veïns i veïnes i es reflecteix en els baròmetres de la ciutat. Les perspectives de millora per part de la ciutadania són cada vegada més pessimistes i la gestió del govern és molt mal valorada pels barcelonins i barcelonines.
Però convé separar la ciutat de les institucions, perquè d’oportunitats la ciutat en va plena. En aquests anys, podria haver estat possible una política renovada als barris, un pla de reactivació i millora de Ciutat Vella, un altre del Besòs i el Maresme, tenir una nova Rambla, posar fi al desgavell de la Sagrera, una millor gestió del turisme, una posada a punt de Barcelona per al futur… En definitiva, és veritat que hi ha visions apocalíptiques i interessades sobre el fet que la capital de Catalunya està en decadència, però també és cert que en aquest mandat ha faltat obertura i idees noves que poguessin il·lusionar. Tanta és la sequera d’idees que en el passat fòrum de l’Alcaldessa respon, on el govern acostumava a fer els anuncis dels grans projectes de l’any, no va haver-hi cap gran proposta. L’única iniciativa que es va donar a conèixer (la gratuïtat d’activitats extraescolars) no era ni una proposta genuïna del govern, sinó d’entitats i de l’oposició.
Ens hem trobat un govern tancat, a la defensiva i molt desconfiat amb actors de la ciutat; tant que al final s’ha quedat aïllat
Som molts els que ens agradaria no haver d’esmerçar-nos tant per defensar Barcelona d’aquesta visió i de les odioses comparacions. Però és veritat que la història de Barcelona, fins i tot després d’una pandèmia, confirma que hi ha massa coses que no han pogut ser. En aquest sentit, és estèril comparar Barcelona amb Madrid per menystenir una ciutat i lloar l’altra. És més útil comparar Barcelona amb les seves capacitats i oportunitats perdudes al llarg dels darrers anys.
No és Madrid ni és culpa del Govern de la Generalitat, com també estem acostumats a sentir davant de qualsevol crítica al govern de la ciutat. Potser ha arribat el moment que el govern de Barcelona assumeixi que no hi ha hagut una actitud prou oberta, un lideratge des de la creativitat i la cooperació amb altres que faci fàcils les coses. Més aviat el que ens hem trobat és un govern tancat, a la defensiva i molt desconfiat amb actors de la ciutat. Tant que al final s’ha quedat aïllat i amb poca cosa per oferir a la ciutat. La culpa no sempre és dels altres.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
