Coneixeu la història de Meirivone? Potser el nom us confon, però no és una princesa de la Terra Mitjana, sinó una mare de família actual que està casada amb Marcelo, amb qui té tres fills, dos d’ells bessons. A ella, cuidar els nens li absorbeix molt temps i al marit el preocupa no guanyar suficients diners per cobrir les despeses familiars.
Aquesta seria una situació molt habitual si no fos per un petit detall: Marcelo és un ninot, però no en el sentit figurat, sinó literal. El marit de la Meirivone és un nino de drap amb una cara pintada a mà que té certa retirada al Pablo Iglesias. I els fills tampoc són de carn i ossos, sinó que han sortit al pare i també estan farcits de buata. L’única “normal” –si no filem massa prim amb el qualificatiu– seria ella, la jove brasilera que triomfa amb els seus vídeos a TikTok mostrant el dia a dia d’una família tan convencional com la de Shameless.
Malauradament, no es tracta d’un cas aïllat. Per internet circulen molts exemples de parelles híbrides formades per humans i coses, com la de l’artista Alícia Framis, que ha decidit casar-se amb un holograma dissenyat amb intel·ligència artificial. I, per a rar del tot, el duet amorós que formen Monica Bellucci i Tim Burton. Al final, resultarà que, amb la coartada del mestissatge, tot és combinable, com al Mundo mágico dels Toreros Muertos, on res era impossible de relacionar i, fins i tot, es podia fer una cançó barrejant els conceptes “alcalde” i “gilipollas”.
Parlant d’alcaldes, una de les darreres propostes de Jaume Collboni que està creant força controvèrsia és la idea d’instaurar a Barcelona l’alcalde de nit, una figura que sembla que està funcionant prou bé en altres indrets on fa alguns anys que està en marxa –com Amsterdam, Londres i Nova York–, però que cal veure si pot encaixar aquí. D’entrada, l’ocurrència del nou batlle ja ha provocat la desconfiança de les dues principals parts implicades: els que visualitzen l’excés –els veïns que temen que, amb l’Alcalde la Nuit, augmentaran els efectes perniciosos de les activitats d’oci nocturn– i els que vaticinen el defecte –els restauradors que s’ensumen que l’alcalde vampir actuarà, de facto, de xèrif, restringint encara més la ja collada activitat de bars i discoteques.
En realitat, el problema de fons és el conflicte generacional entre la gent gran que pretén viure tranquil·la, sense sorolls ni voreres enganxoses, i els joves que volen actuar com a joves i viure la nit gaudint de la festa com ho han fet les generacions anteriors abans que l’amnèsia selectiva els hagi impedit recordar que hi ha tota una vida que comença precisament quan es fa fosc. Tot i que també hi ha vells que tenen nostàlgia de la Barcelona canalla que era l’enveja de Madrid, perquè aquí es practicava l’insomni voluntari amb la complicitat d’espècies nocturnes de dues potes, espavilats empresaris del món de l’espectacle i artistes bohemis que sempre trobaven un bar on prendre l’última copa o fins i tot sopar a l’hora que altres esmorzaven. L’enyorada “Barcelona del putiferio”, com sol dir el mestre Godoy rememorant la ciutat que mai dormia.
El problema de fons és el conflicte generacional entre la gent gran que pretén viure tranquil·la i els joves que volen actuar com a joves
Una part d’aquest vibrant ambient nocturn es va aniquilar amb la croada purificadora dels Jocs Olímpics i la resta ha anat defallint posteriorment a cop d’ordenances coercitives que busquen europeïtzar una ciutat mediterrània inquieta i noctàmbula restant-li hores de festa i omplint-la de cadenes de cafeteries amb gust de res. Per si no fos prou, el miratge de les terrasses que van proliferar durant la pandèmia envaint voreres i calçades s’està esvaint, provocant, als amants de la nit, un dol similar al dels cinèfils que van patir el tancament sobtat dels videoclubs fa uns vint anys. La diferència és que el món del cinema ha ressuscitat gràcies a les plataformes d’streaming, mentre que prendre’t una copa a casa, encara que un repartidor et porti el còctel acabat de fer al Boadas, no és el mateix que sortir i alternar. O socialitzar, si es vol una expressió més políticament correcta.
Diguem-ho clar: per als nostres gestors, una cosa és relacionar-nos en horari diürn, passant tota la tarda amb l’escalfor d’un latte macchiato, i l’altra és fer-ho amb nocturnitat i traïdoria, quan els joves es transformen en delinqüents potencials. Perquè tots els joves, sense excepció, s’emborratxen, criden pel carrer, orinen a les voreres i vomiten als portals. I, encara més, ho fan per putejar la gent bona i treballadora –o ja merescudament jubilada– que només anhela pau i descans com si visqués en un poblet perdut enmig del Pirineu que ni tan sols aspira a ser alterat per l’equip de gravació d’El foraster.
I això ens porta un altre cop al cap del carrer. Mentre uns s’imaginen com a alcalde de nit McCloud patrullant en cavall pels eixos del vici nocturn, els altres pensen en un polític enrojolat anomenat Boris (tant és si es diu Johnson o Ieltsin de cognom) fent d’agent cívic amb un vodka a la mà. En canvi, l’alcalde de veritat, el sobri i diürn, creu que aquesta nova figura ha d’afavorir, per un costat, la mediació entre els veïns i els locals de la nit barcelonina i, per l’altre, plantejar “polítiques noves” en l’àmbit de la cultura. I aquest “noves” dona la mateixa tranquil·litat que el darrer invent del professor Bacteri. Sona a oci light, a hamburguesa vegana, a ginebra sense alcohol, a viatjar sense sortir de casa.
El debat està servit, però ningú sap qui pagarà la ronda.
