Tenim assumit que quan la gent s’aplega per donar-se suport o ajuda mútua, generar alguna activitat sostinguda en el temps o bé concertar una acció perseguint un objectiu favorable al grup que el promou, estem davant del fet comunitari. Després hi ha l’acció comunitària: les tècniques que empren les organitzacions de caràcter social i les institucions públiques per tal de possibilitar que la gent s’aplegui i generi comunitats, ja que aquestes milloren la qualitat de vida de les persones i faciliten l’accés al progrés per a aquelles amb més dificultats per tirar endavant. L’acció comunitària es relaciona gairebé sempre amb grups socials que presenten necessitats socials o alguna mena de tret que els fa especialment vulnerables. Com que no disposen de prou veu i tenen dificultats per autoorganitzar-se, els professionals en metodologies comunitàries tenen per objectiu acompanyar-los vers l’organització col·lectiva. Un objectiu noble, sens dubte, però també subjecte a un error que cometem més vegades de les que ens pensem: afavorir relacions comunitàries endogàmiques i, per tant, fallides pel que fa als propòsits d’inclusió social. Què vol dir això?
Quan, per exemple, un projecte d’intervenció social o un servei que té per motivació treballar amb un determinat grup de persones, definides per uns trets socials i una identitat, fa que aquest grup sigui sempre el mateix i els seus components no traspassin el llindar de les seves pròpies relacions, estem davant d’una acció comunitària fallida. Ho és perquè generar grups estancs de relació social no permet anar més enllà de la situació que els defineix, de manera que perilla la possibilitat de progressar; de sortir del propi cercle de necessitats o de mancances.
L’acció comunitària és útil si millora la vida de les persones que en formen part
Imaginem-nos un servei educatiu fora de l’horari lectiu que treballa amb infants de famílies empobrides. És clar que el servei s’haurà pensat correctament per donar cobertura a aquests infants i reforçar la capacitat de criança de les seves famílies. No es discuteix que aquest ha de ser el seu principal objectiu, però no ho ha de ser a costa de recloure aquests nens i nenes en el món i les relacions que ja coneixen i experimenten. Convé generar dinàmiques i projectes de treball comunitari que possibilitin la incorporació d’aquests infants a espais de relació amb altres nanos, de posicions socioeconòmiques diferents i altres identitats i trajectòries familiars.
Un segon exemple: si els serveis socials de la població que sigui consideren que cal treballar amb les dones migrants per fer-les avançar, però el grup acaba sent d’una identitat homogènia i, a més, no genera vies de connexió amb la població general del municipi en qüestió, haurem incentivat la relació mútua entre un grup que probablement ja la tenia, però en cap cas haurem afavorit pautes d’integració social que són les que permeten formar part d’un conjunt més ampli, que és el que permet obrir vies de prosperitat.
La qüestió clau és la següent: l’acció comunitària ha de combinar la delimitació del grup amb què es treballa amb la vinculació d’aquest a altres grups i a un conjunt social més ampli com a marc d’integració social. Si ens quedem només en l’organització d’un grup específic, reforcem dinàmiques endogàmiques que són un seriós inconvenient per a la inclusió social en una societat plural. Perquè, encara que sigui sense voler, reforcem pautes socials de segregació. L’acció comunitària és útil si millora la vida de les persones que en formen part, però no només perquè les posa en relació a causa d’allò que les pugui identificar com a grup, sinó, sobretot, perquè les enforteix en la seva capacitat d’interactuar amb altres grups i amb el conjunt de la societat de referència.
Xavier Godàs, director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya
