«La immensa gerra d’oblits
cada vegada és més plena:
malaguanyat el país
que no es pren la gran faena
de lluitar contra l’oblit»
Raimon
Avui es compleixen 47 anys dels darrers afusellaments del franquisme, aprovats el dia abans per unanimitat en consell de ministres i que, simultàniament i de matinada, entre dos de nou i les deu, assassinarien a Burgos el militant basc Ángel Otaegui, a Madrid els militants antifeixistes del FRAP José Humberto Baena, José Luís Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i a Cerdanyola del Vallès el jove militant d’ETA Juan Paredes Manot ‘Txiki’. De res va servir la petició de clemència del Papa Pau VI ni que Olof Palme sortís al carrer a Suècia a solidaritzar-se amb les famílies dels condemnats. L’endemà, el president mexicà demanava l’expulsió d’Espanya de les Nacions Unides, l’OTAN instava a no deixar entrar el Regne d’Espanya a l’aliança militar i moltes ambaixades espanyoles eren atacades. La de Lisboa cremava. La resposta del franquisme va ser la convocatòria d’una manifestació d’adhesió al règim a la plaça d’Oriente de Madrid. Era 1 d’octubre i va ser la darrera aparició pública del dictador, acompanyat al balcó per Juan Carlos I de Borbón, avui tronat i destronat a Abu Dhabi. I Franco marxava com va arribar: assassinant. Mil preguntes per a cada història, escrivia Brecht.
Vist en perspectiva històrica –i amb la irrupció ultradretana italiana consolidada, no per prevista menys devastadora–, mig segle és molt i alhora és poc. Molt perquè els coetanis del present sempre pensem erròniament, sense retrovisor, que ja ho hem vist quasi tot com a transeünts de la història. Poc perquè pensar que aquí mateix i fa només 47 anys se signaven penes de mort al Govern Militar de Barcelona, es consumava un judici militar que era pura farsa i sis guàrdies civils es personaven com a voluntaris per formar l’escamot d’execució de Txiki dona per pensar massa. Que s’oblidi tan fàcilment dona per pensar més encara. Qui controla el passat controla el present i qui controla el present controla el futur, anunciava la distòpica 1984 d’Orwell, molt menys distòpica en els temps que corren. Quan es perd la memòria ja s’està perdent també el futur.
Els coetanis del present sempre pensem erròniament, sense retrovisor, que ja ho hem vist quasi tot com a transeünts de la història
Txiki, nascut al municipi extremeny de Zalamea de la Serena i síntesi simbiòtica emancipadora de l’alliberament social i nacional, només tenia 21 anys. Els seus executors, probablement una mica més. Mai n’han transcendit els noms. L’amnistia del 77 els va cobrir del tot. Biològicament deuen ser vius, rondant els 70, jubilats i pensionats. Això també fa rumiar, és clar. Fins a l’insomni. Perquè sobre els botxins del franquisme no s’ha sabut gairebé res. Només consta com a escletxa, llum entre les dernes, la carta que l’entorn del tinent que comandava l’execució de Julián Grimau, el llunyà 1963, va fer arribar molts anys després a la família del dirigent comunista. Reconeixien que aquella mort havia perseguit el militar tota la vida i que havia acabat ingressat en un psiquiàtric. El tinent és qui va prémer el tret de gràcia després que, crueltats afegides, vint-i-set bales disparades per soldats de lleva inexperts no matessin Grimau.
Serrells i detalls, diumenge passat hi pensàvem col·lectivament mentre reivindicàvem un any més Juan Paredes Manot ‘Txiki’. A peu de la clariana del bosc de Can Catà on el van assassinar i acompanyats per Diego Paredes, el seu germà petit. Fa molts anys –tots– que aquest acte se celebra ininterrompudament a tocar de Cerdanyola del Vallès. Mai s’ha faltat a la cita des del 1976. Enguany ho fèiem recuperant paraules i savieses de l’Antoni Batista (Memòria de la resistència antifranquista, 2021, Editorial Pagès), en les quals aclaria que el primer nínxol per a Txiki va ser cedit per la família del militant llibertari Pons Llobet, company de l’Oriol Solé Sugranyes, mort a la fuga de Segovia. El cos es va estar un any al cementiri nord de Barcelona, perquè el franquisme no autoritzava que Txiki retornés a Zarautz. Batista hi posa els perquès d’aleshores i com l’enèsim estat d’excepció al País Basc, l’abril del 1975, havia reobert la plaça de brous com a centre repressiu mentre les detencions ja s’enfilaven a 4.625 i molts fugien. Cap a Barcelona també.
L’endemà d’aquell afusellament, en una Collserola ocupada militarment, centenars de persones s’hi van apropar per intentar acomiadar Txiki abans que comencessin les càrregues policials i després que llancessin clavells vermells sobre el camió que transportava el fèretre. D’allà i fins avui, el dret a la memòria –o el deure de combatre l’oblit– pren cos cada any en un acte tan senzill però complert. Primer foren la colla d’en Txiki de Zarautz i els solidaris de Cerdanyola de sempre i, amb el pas del temps, noves generacions que s’han transmès, de mà en mà i per boca-orella, el vent de llibertat dels darrers afusellats del franquisme. No hi ha hagut mai un homenatge exactament igual. Revisitar Txiki cada any, en aquests llargs i curts quaranta-set, dona també per a molt: les circumstàncies concretes de cada edició. Els darrers cinc anys han estat especialment convulsos, però durant la primera dècada dels 2000 vam haver de veure, en un temps infame on els poders de l’Estat imposaven el seu relat, com els tribunals van prohibir que una vintena de places i carrers al País Basc duguessin el nom de Txiki i Otaegi –i parlo de fa 10 anys i escaig. Per això el dret a la memòria continua sent també això: que desenes de persones es retrobin cada any per no oblidar-ho. L’acte clou sempre amb la lectura de la darrera carta que va escriure. Aquest diumenge, a peu de Txiki, de vent i d’arrel, retrunyien de nou les seves paraules, reclamant onades de llibertat quan bufen ràfegues en sentit contrari que ens recorden, com diria el poeta, que ve de ponent aquest mal vent –i bufa fort encara.
