«Aquest –no ho oblidem– és un llibre
de Yayo Herrero i no pot acabar malament»
Santiago Alba Rico
La primera setmana de gener, aquella en què gairebé tothom convé que costa tornar a començar, passat Reis i rere la caparra nadalenca, no podia començar millor malgrat que diuen que ningú té gaires ganes d’arrencar. Desobeint el precepte que invoca bestieses tipus blue monday, va passar tot el contrari enfilant un gener sempre costerut. Perquè compartir 36 hores intenses, que en són poques aparentment però que en realitat en són moltíssimes més, amb Yayo Herrero va ser com un regal sense preu enmig de la fira del consumisme regnant –la del desembre, com si el món s’acabés, amb regals; i la del gener, amb l’arribada de les rebaixes. 36 hores en què vàrem voltar pel país i un diria que pel país sencer: amb realitats tan distintes i, al capdavall, una sola trama de la vida. L’acompanyàvem –uns quants– perquè venia a presentar Absències i pèrdues (2023), el primer llibre en català de la Yayo, fruit d’una conxorxa cooperativa entre la cooperativa valenciana Sembra Llibres i la Fundació Coop57. El com també explica el què.
Deia el país sencer –i tota una geografia humana polièdrica, antagònica o diversa– perquè en aquelles 36 hores –sent contradictoris– la vam explotar una mica massa i va prendre part en tres actes, dues trobades i un plató. La vam recollir un dijous a les portes de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB –enmig de tanta, tanta, tanta guerra– i vam enfilar de seguida cap al Solsonès, la Catalunya buidada, el medi rural al descobert i les resistències pageses i ecosocials locals que hi neixen (de l’Arada al Casal La Turba). Quan va arribar, la biblioteca ja era a vessar com feia temps que no es veia: cent persones un dijous fred de gener parlant d’on som i què fer fins a les deu de la nit. A veure qui diu que és poc. I allà, la Yayo –sinònim d’elegància, solvència i una claredat inexpugnable– dient que totes les crisis són en realitat una de sola. La del món que habitem i que alguns pretenen escurar fins als ossos amb la nostra complicitat en directe o en diferit –és a dir, la nostrada indiferència, la sòlida passivitat, la impotència autoinduïda. Antídot resistent, la Yayo no és cap excusa, cap autocomplaença, i és totes les esperances del món entre les dents.
Però l’endemà, a primera hora, la Yayo ja traginava d’una Catalunya a una altra. Enfilava a peu, des de Sants, cap als barris de l’Hospitalet. A l’institut que duu el nom de l’estimat i enyorat Jaume Botey. Un equip de mestres impressionant i una aula que aparentment semblava poc procliu a l’atenció, en un context en què l’abandonament escolar és massa elevat. Però només van caldre dos minuts de la Yayo perquè es fes el silenci, i ho va fer en primera persona explicant-los com va començar ella a amoïnar-se per la vida en comú ja fa molts, molts anys, a finals dels 80 als camps de maduixes del sud andalús –on aleshores hi havia jornalers locals i avui hi ha migrants explotats. D’allà i d’allò en va fer mil històries –parlant de violències, de masclismes, de depredació– i van ser més de dues hores de trobada, de preguntes i de dubtes a tocar del barri on la densitat humana és la més alta d’Europa –82.000 persones per km²– i on la diversitat viu, conviu i batega –160 nacionalitats diferents i gairebé cent llengües maternes. No seria l’única trobada a la segona ciutat del país, que tantes desigualtats concentra.
En temps de sadisme sistèmic, l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tots alhora
Sortint de l’escola en vam anar a una altra, de trobada, que la vida és un aprenentatge i una mudança. Perquè a les 16:30h, la Yayo prenia part en una trobada amb Plàudite Teatre, arts escèniques contra la desigualtat. Va arrencar amb un tast en directe de l’obra Arrelades, que s’ha nodrit de les paraules ecofeministes de la Yayo i que està protagonitzada per dones migrants. Va ressonar la veu de Berta Cáceres com mai i es va obrir un col·loqui impressionant allà mateix. No hi havia temps per a gaire més. Sí per recordar –cada acte ens descobreix– que els beneficis del llibre de la Yayo en català van destinats al Projecte Lliures (d’exclusió, de pobresa, de desigualtats) impulsat per Coop57, Òmnium Cultural i ECAS. I que Plàudite Teatre és un dels projectes que aquesta iniciativa va finançar l’any passat. Un llibre pot ser moltes coses –i el de la Yayo és la mesura de totes les coses.
Però centres i perifèries, marges i tangents, calia arribar sense fer tard al cor de la bèstia, ara que les ciutats són assaltades en tots els fronts per la distopia neoliberal de mercat. De la Solsona rural passant per l’Hospitalet amuntegat, la Yayo va sortir a correcuita cap al centre gentrificat de Barcelona –un tast en tres plats del nostre país desigual–, perquè la Llibreria Finestres es va omplir de gom a gom durant gairebé dues hores per escoltar la Yayo compartir la tasca dels nostres dies, mirar la realitat de fit a fit i no deixar-nos enganyar, sabent ja que tota, tota sortida d’emergència –l’aterratge forçós que vindrà– haurà de pivotar sobre l’evidència que, en temps de sadisme sistèmic, l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tots alhora. Perquè a Absències i pèrdues la Yayo diu que, si perdem el sentit de gravetat, extraviem l’equilibri; que si perdem la por, el valor s’absenta; que si oblidem la memòria, perdem la imaginació; i que si desterrem la responsabilitat, exiliarem l’esperança. Aferrissada defensora de la biodiversitat, que l’acollim traduïda en la llengua de Maria Mercè Marçal, de Montserrat Roig, de Teresa Claramunt o de Neus Català és també ser lleial i fidel a tot el que defensa. I encara va haver de sortir corrents de la llibreria per arribar, derrapant però sempre a peu i dempeus, al Més 324 del Xavier Graset, aquesta pantalla que sí que parla de llibres, cultures i refugis democràtics.
36 hores donen per a molt. I també per a un detall. Ni que sigui en si menor –malgrat que quan ho dic sempre em diu que no cal. A totes les presentacions del llibre, la Yayo es va endur una estima general en format de complicitats, somriures i llargs aplaudiments –aplaudiment doble, un de general i un de concret. En el país que no som –en el país que podríem ser encara, en el país que no voldrem ser mai–, un es veia obligat a destacar un fet no menor, que és tan major que és enorme. La Yayo és com és: distància zero entre paraules i fets, pura vida dempeus i una intel·ligència combinada amb una bondat infinita. És a dir, és una arma pacífica, desobedient i no violenta de reconstrucció massiva ecofeminista. Per això mateix, quan corria l’octubre del 2017, la llei del silenci imperava, el cel era de plom i plovien hòsties, mentides i garrots, sempre caldrà recordar que, molt anticipadament i aquella mateixa tardor, 30 persones de la resta de l’estat espanyol es van inculpar davant l’Audiència Nacional pels empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Trenta només, que valien per a moltes més, per a un present distint i per a tot un futur diferent. Una d’elles es deia –es diu i es dirà sempre– Yayo Herrero. Gràcies mil.
