Segons els estàndards, els microplàstics tenen una mida inferior als 5 mil·límetres. Foto: UAB
Aquests dies els microplàstics estan a la primera plana de la informació estatal després que un vaixell perdés la seva càrrega davant les costes gallegues provocant l’abocament al mar desenes de tones de pèl·lets. La situació ha provocat l’emergència mediambiental i ha posat sota el focus el govern del territori del nord peninsular.
No obstant això, la relació entre mar i plàstics és molt més freqüent i no depèn només de les negligències o els accidents. De fet, un estudi del Grup de Recerca en Geociències Marines de la UB, assenyala que “la costa de Barcelona és un dels llocs de tot el Mediterrani on més plàstics hi ha”. A les platges de Barcelona, a cada metre quadrat hi ha 0,6 plàstics d’una mida similar a una ungla. Són els anomenats microplàstics que mesuren menys de 5 mil·límetres.
En el cas de Barcelona, les platges on més plàstics s’acumulen són la de Sant Sebastià, la de Nova Icària i la de Llevant. “El vent i l’onatge són elements que fan que s’acumulin microplàstics, però també és determinant la construcció d’espigons”, expliquen des de l’estudi per afegir que, amb tot, l’element que determina en major grau la concentració de plàstics és la pressió demogràfica a les platges metropolitanes.
Efecte en humans
El problema més greu de tot això és que els peixos es mengen aquests microplàstics i això pot causar-los la mort. Així mateix, segons afirmen des de l’Institut de Salut Global de Barcelona els efectes sobre els humans són encara desconeguts. “Els estudis en rosegadors han mostrat que els microplàstics i nanoplàstics poden acumular-se en diferents òrgans com el fetge, la melsa, el ronyó, el cervell, els pulmons i l’intestí, i presentar efectes adversos en els ratolins i les seves cries, com a alteració del microbioma intestinal, toxicitat per al fetge, estrès oxidatiu o efectes tòxics reproductius que poden provocar infertilitat”, assenyalen des de l’organisme.
Així mateix, la superfície dels microplàstics és especialment favorable perquè els bacteris, fins i tot els fecals, s’hi adhereixin. Com assenyalava la investigadora de la Facultat de Biologia de la UB Elisenda Ballesté en un reportatge al Línia, “en un microplàstic els bacteris estan més en contacte entre ells”. “Aquí són molts i estan més junts que quan estan diluïts a l’aigua i, per tant, és més fàcil que es transmetin els gens de resistència entre ells”, afegia. Això, entre altres coses, pot fer que els bacteris desenvolupin armes per combatre els antibiòtics i provocar que, en un futur, una simple infecció d’orella pugui causar-nos la mort.
