L’equip de l’hospital amb el bressol especial. Foto: PSSJD
Que la Luna no caigui en l’oblit. Aquesta és la idea que repeteix una vegada i una altra la Patricia Díaz, una dona de Sant Boi que l’11 de febrer de l’any passat va donar a llum prematurament a la Luna poc després que els metges li diguessin que el seu petit cor havia deixat de bategar. “Estava en shock”, recorda la Patrícia, que descriu aquell part “sense epidural” com “el més dolorós”. Començava un camí difícil per a la parella, sobretot quan van tornar de l’hospital. “La casa estava esperant la Luna”, reconeix. La Luna, de fet, era una nena molt desitjada, després d’anys intentant concebir i haver-ho aconseguit mitjançant reproducció assistida. “Et sents sol perquè la mort perinatal és un tema tabú a la societat”, lamenta la Patricia.
Ho confirma Clara García, llevadora i supervisora de l’àrea maternoinfantil de l’Hospital de Sant Boi del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i coordinadora de la comissió d’atenció a la pèrdua perinatal, aquella que es produeix en el període immediatament anterior o posterior al naixement d’un nadó. L’any 2021, la taxa d’aquesta mortalitat va ser de 3,91 per cada miler de naixements. Des del 2017, el centre mèdic intenta donar “un altre enfocament” a aquest procés de dol, basat en la formació d’un equip multidisciplinar i la feina activa amb les famílies. “Donem l’oportunitat que se’n parli, que no s’amagui”, assenyala la Clara.
Sense anar més lluny, aquest mes Àltima ha donat a l’hospital un bressol especial per a nadons que neixen sense vida i que, a través d’un sistema de refrigeració, permet facilitar el comiat a la família. “El bressol dona temps als pares”, assenyala la llevadora. I és que aquest bressol, molt estés a països com Anglaterra o els Estats Units, permet mantenir el cos del nadó fins a quatre o cinc dies.
Evitar les presses
Aquest bressol, que encara no s’ha fet servir, evita que hi hagi pressa en el procés de comiat de la criatura. Si bé és cert que a Espanya no és habitual que s’allargui durant dies, la Clara descriu aquest moment com un “tresor” que “passa i no torna”. Així i tot, cada cas és un món i hi ha famílies que no ho volen fer.
Per a la Patricia, tanmateix, expressar la seva pèrdua i compartir-la amb mares i pares que han passat pel mateix tràngol va ser una necessitat des del principi. D’aquí va sorgir la idea d’obrir un compte d’Instagram, @lalunademama_, un espai que va crear per “alliberar-se” i relatar amb pèls i senyals la “dura realitat del dol perinatal”.
Amb el temps, la comunitat ha crescut amb més d’un miler de seguidors que l’han “salvat”, tal com reconeix. A través d’aquest canal, la Patricia vol ajudar a gent en la mateixa situació i explicar qui va ser la Luna. “Ella forma part de la família”, afirma la Patrícia, que destaca la necessitat d’incorporar la pèrdua a la vida de cadascú. Hi coincideix la Clara. “No oblidem el nadó”, remarca.
Així i tot, el procés és difícil. “El món pretèn que et reincorporis al dia a dia com si no hagués passat res, quan ha passat tot”, afegeix la Patricia, que està treballant amb unes altres persones per tirar endavant una associació de suport al dol perinatal al Casal Ciutat Cooperativa. Un espai per explicar experiències i mostrar aquesta “cara B de la maternitat” i l’embaràs. I per continuar recordant la Luna i tants altres, i evitar així que el dol invisible que sovint comporta la mort perinatal no els faci caure en l’oblit.
