“Som calbes, i què?”

Tres nois van pel carrer i es creuen amb un home calb. Ni tan sols el miren, ni es giren ni l’hi presten atenció. Al cap i a la fi, està normalitzat que els homes no tinguin cabells, no? Per què sorprendre’s? Però, seguidament, es troben amb una dona calba. El primer que pensen: ai pobra, deu estar malalta. No li treuen la mirada de sobre i xiuxiuegen, igual que fa la resta de gent que se la creua.

Aquesta és una situació real i la viuen moltes dones que tenen alopècia. Per això, algunes opten per portar perruca o, directament, per intentar sortir poc de casa. Simplement pel fet de ser diferents. Per no entrar en els cànons de bellesa establerts. “Fins que obres els ulls i t’adones que, si al món no li agrades, que s’aguanti, perquè qui ha de canviar és la societat, no nosaltres”.

Amb aquesta frase, Júlia Vincent explica com, després de 23 anys tancada a la gàbia que per a ella va ser la perruca, va “sortir de l’armari”. “La necessitat d’encaixar és un problema molt gran i a mi em va fer bola”, recorda. Per això va decidir crear A Pelo: l’única associació que en aquell moment hi havia a tota Espanya per donar suport a dones i nens que pateixen alopècia, i actualment la més gran de l’Estat.

La perruca, un salvavides

Susanna Folgueiras és membre d’A Pelo i ha viscut molts anys a Barberà. L’any 2004 va començar a tenir clapes i, a poc a poc, va anar perdent tots els cabells. La causa, una malaltia autoimmune que fa que el seu propi cos els expulsi. Però després de moltes proves i visites al dermatòleg, de teràpies, de meditació i de molts diners gastats, va acabar acceptant el que li passava, nou anys més tard.

Com en la majoria de casos, al principi va portar perruca durant un temps. “Volia treure’m les mirades de sobre, però de seguida vaig veure que allò no era per a mi i vaig decidir treure-me-la”, explica. Un gest que, segons pensa, “cal fer, perquè com més visibles ens fem, més es normalitzarà”. I és que, com diu Vincent, “un tabú tan gran com l’alopècia femenina es trenca veient dones calbes pel carrer”.

La cabellera

Les normes no escrites de la societat diuen que una dona ha de tenir una cabellera llarga, maca i ben cuidada. “Per tant, el fet que ens faci por anar calbes no és una cosa personal, sinó cultural”, apunta Vincent. Per això, Folgueiras diu que quan van perdre els cabells ho va passar “molt malament”. “Em va costar el matrimoni, vaig tenir problemes amb la feina, vaig perdre tota la meva autoestima, perquè mai més m’he tornat a sentir desitjada, i també les ganes de socialitzar”, diu la barberenca, que reconeix que vivia amb por i que, al principi, sempre que sortia al carrer anava llegint un llibre per no estar pendent de les mirades.

“Un tabú tan gran com l’alopècia es trenca veient dones calbes pel carrer”

És per això que Folgueiras diu haver descobert l’associació tard. “Viure això amb gent com jo hagués estat més fàcil”, diu. I és que A Pelo, a banda d’ajudar dones sense cabells, també visibilitza i informa sobre tot el que està relacionat amb l’alopècia, a través d’iniciatives com la que està duent a terme actualment: una exposició fotogràfica itinerant, que ara mateix és a Cerdanyola, on elles mateixes són les protagonistes. Però és suficient amb això?

La veritat és que falten més referents de l’alopècia femenina per arribar a normalitzar-la. “Les dones que tenen alopècia s’avergonyeixen i no ho ensenyen”, diu Folgueiras. Però, tot i això, “sembla que s’està evolucionant força en aquest sentit i que cada vegada estem obrint més camí, sobretot gràcies al feminisme”, pensa Vincent.

Falta d’informació

És evident, doncs, que estar a la posició d’aquestes dones no és fàcil perquè la societat les jutja. “La gent no té ni idea del que et passa i tothom es pensa que tens càncer”, reconeix la barberenca. Una desinformació que, segons la fundadora d’A Pelo, va més enllà i arriba, fins i tot, a la medicina. “Moltes vegades ens ofereixen tractaments que no serveixen de res, sense avisar-nos dels efectes secundaris, en comptes d’oferir-nos perruques o ajuda”, lamenta.

Per això, elles mateixes s’organitzen per trobar-se i compartir experiències que els permetin aprendre a viure amb l’alopècia i empoderar-se. “Coses de pelonas que van des de tipus de maquillatge per a celles fins a trucs perquè la suor no entri als ulls, i que ens fan sentir protegides, guapes i fortes”, diu Vincent.

Tot plegat per aconseguir que algun dia es perdi la importància que la societat dona als cabells i que deixi d’estar mal vist que les dones no tinguin pèl on se suposa que n’han de tenir o que, per contra, en tinguin on no n’hi hauria d’haver. Però, sobretot, per arribar al punt on ser calba sigui una simple realitat estètica més, com avui dia ho és portar els cabells llargs, curts, tenyits, llisos, arrissats o recollits. El punt on les dones amb alopècia puguin cridar ben fort i sense por: “Som calbes, i què?”, conclou Vincent.