Els teatres de l’Òpera han estat històricament objecte d’atemptats contra la reialesa i l’aristocràcia, tant a l’escenari com a les llotges. En el propi Liceu, fa exactament 130 anys, l’anarquista Santiago Salvador feia esclatar una bomba a la selecta platea del teatre que va fer 22 morts. Fa uns dies els princeps espanyols van rebre una sonora esbroncada per part del públic quan es disposaven a delectar-se amb Elixir d’amore de Donizetti. Curiosa paradoxa.
La xiulada va ser un nou toc d’atenció al futur de la monarquia espanyola. S’estén la reclamació republicana, però el que més es va veure és la veritable reivindicació nacional catalana per assolir la independència d’un poble cansat i esgotat de tanta amenaça, imposició i espoli. La independència (i abans la consulta per saber si la gran majoria dels catalans la volen assolir), és una reivindicació irreprotxable des del prisma democràtic però sobre la qual s’han dipositat excessives expectatives partint de la base que els espanyols tenen el mateix concepte i bases democràtiques que tenim els catalans, per herència carolíngia i per, al llarg dels mil anys d’història de la nació, haver estat empeltats d’unes altres arrels, molt diferents de les messetàries. Personalment he de dir que desitjo l’arribada d’una República Catalana, i no calen més voltes a la nòria.
Entre aquesta pantomima bruta pels quatre costats, poc transparent i corrupta del reialme espanyol, i una república, també espanyola, la solució és l’Estat Propi i fer la nostra. Algú s’imagina caure en les “mels” dels que ens volen vendre la millor bondat democràtica d’una nova república de les espanyes, i que un dia el president d’aquesta nova república pugués ser un tal José María Aznar?, només per posar un exemple. Sí, parlo de l’entorn d’aquests que van enviar gent al Godó a xiular el nostre president, la qual cosa van fer sense cap vergonya, i que ara es lamenten que a casa nostra xiulem paràsits que ens venen a passar per la cara que són els que manen i decideixen, quan pel darrere els estan segant l’herba. Això és el tarannà guerrer d’Espanya, el que precisament li va fer guanyar colònies a les quals va imposar llengua i cultura, i va fer desaparèixer les seves pròpies. O sigui, que el castellà que era la llengua importada, va aconseguir que les altres es, literalment, morissin.
La continuïtat del poble de Catalunya i el nostre futur nacional, si és que no volem desaparèixer com l’eter i com les llengües mil·lenàries dels pobles indoamericans davant la imposició castellana i del castellà a 30.000 kmts de l’altiplà de Castella, només té sentit en emprendre el nostre camí i propiciar un àmbit de millora de les nostres finances, de la nostra qualitat democràtica, del repartiment equànime de la riquesa del país a partir del què produeix, i de la nostra llibertat per explicar al món que som un Estat sobirà, que té com a llengua oficial la catalana, amb una escola en català com fins avui, i que acull la resta de nacionalitats i cultures amb molt de gust, sense més.
Per Martí Jonàs Aitort
