Qui no recorda la pel·lícula El procés (1962) de l’Orson Welles? Als mitjans informatius i tertúlies s’anomena el moviment de la nostra societat cap a la indepenència com “el procés” i serà per alguna cosa que he fet una associació d’idees amb la fantàstica pel·lícula del mestre Welles.
En una escena, l’advocat li diu al protagonista -Anthony Perkins-: “A vegades és millor estar encadenat que ser lliure”. Ell es rebel·la en contra del sistema i el sistema se’n riu de les seves pretensions. Uns servidors inflexibles de l’ordre establert que segueixen les consignes del seus superiors sense la més mínima compassió pel protagonista, amb moments surrealistes, i fins i tot diria que dramàtics, i una atmosfera opressiva, angoixant, irrespirable.
Un sistema amb una doble moral; una dissociació entre Llei que s’aplica de forma implacable i Justícia que no importa massa si s’acompleix; una societat corrupta en la que és perillós pensar i anar per lliure; una societat organitzada per a que tot segueixi igual i sense canvis substancials. Clarobscurs, llums i ombres entre el que es diu i el que es fa (Ministerio del Interior, CNI, etc).
Volen aconseguir que ens sentim culpables de no se què, ni saber perquè. Serà per defensar el principi irrenunciable de la lliure autodeterminació del nostre poble? La maquinària burocràtica estatal segueix fent la seva feina inexorablement, sense respondre ni atendre les súpliques dels que van en peregrinació de ministeri en ministeri, de taula en taula. M’imagino el president Artur Mas agafant el pom d’una porta enorme per intentar obrir-la, a dalt a la llinda un rètol amb la inscripció: “Justícia”. I si entre tots, anem a empènyer?
Per Jordi Lleal / Aparellador
