En els darrers temps, es parla i es comenta molt a l’entorn de l’afany recentralitzador del govern central de Madrid, de l’executiu Rajoy. De fet, la crisi descontrolada i les “recomanacions” de Brussel·les estan servint com a cortina de fum i, alhora, com a excusa/xantatge, perquè el poder centralista de sempre agafi més múscul i vagi laminant el poc poder – i sobretot, el poc marge de maniobra econòmic/financera – que encara li queda a la Generalitat de Catalunya. Jo diria que ja no és un simple afany recentralitzador, sinó que cal fer servir una altra expressió per entendre el que està passant actualment.
D’aquesta manera, des del Servei Meteorològic, passant per la reforma de l’Administració i la Justícia, fins el cor de l’Estat del benestar, les perspectives que ens ofereix l’Estat espanyol són demolidores: sotmetiment o asfixia. Perquè fa gràcia, per no dir que fa plorar, que – des de l’administració central – les més de dues-centes recomanacions per fomentar l’estalvi i liquidar les duplicitats són autèntica música celestial; ja que, per exemple, les costoses inversions en trens d’alta velocitat no s’aturen. No hi ha dubte, que les infraestructures espanyoles són les més ideològiques d’Europa, puix que no té, ni cap ni peus, que per anar de Barcelona a Alacant, sigui més ràpid passar per Madrid.
Els criteris de sostenibilitat o de rendibilitat econòmica no existeixen; per contra, es pretén, dia rere dia, castigar Catalunya d’una forma brutal, ja que la recentralització, és a dir, la recolonització política, esdevé una regressió social espantosa a casa nostra. I qui és el que més la pateix? Doncs és molt senzill d’esmentar: les classes subalternes, la classe mitjana (cada dia més vampiritzada pel model especulatiu del PP) i la classes obreres/populars, independentment que parlin català o castellà.
De fet, el model centralista de l’Espanya radial, juntament amb aquesta economia de pandereta, on tot es pretén controlar des del Barri de Salamanca de Madrid, és el màxim responsable del patiment, del sofriment humà de moltes persones, de carn i ossos, que no veuen cap futur , ni per a ells ni per als seus descendents. Ara i aquí, la progressió cap a la sobirania plena, més enllà de les qüestions lingüístiques i culturals (també molt importants pels catalans) s’ha convertit en un crit a favor de la dignitat social: un autèntic acte de supervivència econòmica i social .
Per Josep Loste i Romero
