Poques coses hi ha que em treguin més de polleguera que escoltar, circulant per Espanya, allò de “En España, que somos pobres” o “Nosotros, los pobres”. És la maledicció de casta, l’ordre social predeterminat i inabolible. És la Viridiana de Buñuel, en què els pobres (que són pobres) són igual de cretins que els rics (que són rics) per poc que els atorguin l’ocasió i les càndides redemptores acaben jugant al “tute” –passant per la pedra— amb el “señorito”. No hi fa res que la pretesa bondat d’una socialdemocràcia light –model PSOE del 82–, que ha servit per recaptar (a Catalunya) i redistribuir (a Espanya), i la conjuntura europea, amb un vessament important de fons estructurals i de cohesió, hagi fet creure que a Espanya també hi ha una classe mitjana sòlida.
Pot ser-hi circumstancialment, fins que la bonança econòmica artificial finalitzi, que ja ho ha fet, i doni el pas a un altre autocommiseratiu 1898 que retorni a la realitat.
No ens deixem enlluernar: l’estructura rígida de classes socials, a Espanya, es porta més en la mentalitat que en la butxaca. Un fet lògic, d’altra banda, si es té present, a més, que a Espanya encara no s’ha fet la revolució industrial i no es tenen assumits, per tant, els valors de llibertat que comporta. Catalunya és, en canvi, socialment lliure. Hi ha una àmplia capa de classe mitjana, derivada de la menestralia, que permeabilitza l’estructura de classes.
Catalunya és terra d’acollida perquè permet el progrés. Això és el que ha ocasionat que la immensa majoria de la immigració de la segona meitat del segle XX s’hagi definitivament assentat a casa nostra, i estiguem en camí d’aconseguir el mateix en les següents fornades migratòries. Amb treball, els immigrants han pogut fugir de la pobresa, tan material com de mentalitat. I a aquest procés, a aquest tresor, que es diu llibertat, ningú no hi renuncia. Ho lamento per Torras i Bages, però Catalunya, o serà lliure, o no serà”.
