És a dir, que el president Puigdemont va anar a Madrid a fer teatre, davant d’un espantaocells que també feia un paperot. Ho sabíem: el nostre representant va a explicar a Rajoy que tenim un procés independentista en marxa i l’altre fa com si sentís ploure, regalant-li un exemplar fotocopiat del Quixot… Gaziel —l’inefable Gaziel—, entre d’altres metàfores més o menys arbitràries, va deixar escrit que allò que caracteritzava els catalans era la seva semblança espiritual amb Sancho Panza —terrenals, covards, gallinacis d’esperit—, mentre que el tarannà espanyol era el del Quixot: boig, somiatruites, valent sense prudència, mig fanàtic, etc. Doncs ara pot arribar a semblar que els papers s’han invertit, i que els catalans són ara els que saben el que volen, i que estan disposats a jugar fort, encara que totes les seves ambicions puguin arribar a semblar forassenyades. ¿Hem passat de ser uns desenganyats a ser uns utòpics? Ho veurem.
Rajoy va mentir, perquè dos dies després ens trobem amb el mateix menú: tres lleis catalanes han estat impugnades, lleis catalanes de les que pretenen fer un servei social a les nostres classes més desafortunades. ¿Ho sabia Rajoy, que aquestes tres lleis catalanes serien portades al Tribuna Constitucional 48 hores després de rebre el president Puigdemont? ¿I amb quina cara el mirava, quan el nostre representant li demanava que per favor no impugnés aquelles lleis que tanmateix només es fan per mirar de protegir els més vulnerables? ¿Es pot caure més baix? ¿O potser això és la política real, i res més, i allò que ens mostren les sèries de televisió actuals sobre política és més que completa i fastigosament cert?
Que són una colla de cínics aferrats a la cadira i a la mentida i al calè, aprofitats i més o menys còmplices amb totes les formes de corrupció possible, ja començava a estar més que clar, però arriba un moment en què, més enllà de la manca de vergonya, no queda més que qualificar-los d’impresentables. Sí, ells són els mateixos que s’omplen la boca de ‘diálogo’.
El federalisme arriba, senyores i senyors! No tenen res de bo, i qualsevol que, des de la moderació, els vulgui defensar no pot fer més que recórrer als recursos de la mentida i de la ciència-ficció més fastigosa. És impossible dir res de bo del PP sense explicar faules —ben remunerades de sotamà— o dissimular parlant malament de Podemos amb una excusa o una altra. Si els moderats no fossin en el fons uns cínics i uns venuts i uns ressentits no farien més que criticar-los, perquè el PP ha minat fins i tot la possibilitat de construir en un terreny on el conservadorisme —que no té res de menyspreable en els països civilitzats— pugui dir alguna cosa entenimentada i decent.
I tot i això, bastant possiblement, tornin a guanyar les eleccions, que es repetiran ben aviat. Ja ho vam dir en aquesta columna fa més de dos mesos… El pacte entre les forces polítiques espanyoles és impossible perquè han estat parlant més de discrepàncies morals que polítiques; sempre hi ha hagut més ganes de fer naufragar l’altre i deixar-lo en ridícul que d’ajudar a acostar-lo a les pròpies posicions. Catalunya va obrir la capsa dels trons: el PP tracta Catalunya com el PSOE tracta Podemos i com Ciutadans ho tracta tot… El menyspreu com a actitud i dinàmica.
Fins i tot quan han de fer un balanç dels errors propis ho fan en clau d’atac a l’altre. Sembla increïble, però així estan les coses. ¿I què fem nosaltres? ¿Lleis? ¿Lleis que ens impugnen, lleis inútilment ‘socials’ com a estratègia per escenificar una ruptura que més aviat és una expulsió? Perquè Espanya cau a trossos; s’està convertint en una pel·lícula de zombis, i ja sabem que en aquestes aventures només queda córrer, tot i que al final els vius o bé moren a mans dels zombis o es maten entre ells. És una qüestió de temps. Només espero equivocar-me. Si hi ha algun govern d’esquerres a Madrid ho aprofitaria per declarar la independència en menys de mig any. A veure si som valents, d’una vegada.
