El 28 de maig, Julio Gómez, Jordi Cases i jo, Neus Màrmol, vam agafar tres vols -per separat- en direcció a Nova York. Començava l’aventura.
Els tres formem part de l’associació Dretadecidir.com que té per objectiu donar a conèixer a nivell internacional la voluntat de la majoria de catalans de celebrar un referèndum per a decidir el nostre futur: volem un Estat propi?.
Durant tres setmanes vam viatjar en cotxe pels Estats Units i vam entrevistar personalitats catalanes residents al país i nordamericans que coneixen la realitat de Catalunya.
Mary Ann Newman, que és escriptora, traductora i va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1998 -ha traduït obres de Quim Monzó i Eugeni d’Ors a l’anglès i ha presidit el Catalan Center de Nova York- va ser la primera entrevistada. Newman ens va rebre a casa seva, al bell mig de Manhattan, i ens va explicar per què creu que els catalans hem de celebrar el referèndum i com ha viscut els “atacs” a la llengua catalana.
Aquella mateixa tarda, Jaume Soler, president del Catalan Institute of America, ens va convidar a un Happy Hour de catalans a Brooklyn. Allà vam conèixer la Liz Castro, editora de What’s up with Catalonia?, un llibre que explica, en anglès, les peculiaritats de Catalunya (als capitolis vam fer l’entrega d’aquest llibre, de la declaració de sobirania del Parlament i d’una samarreta del Barça).
També vam conèixer Jordi Dosaiguas, un dels fundadors de les assemblees als Estats Units. La Maria Rosa tampoc es va perdre el meeting. És una dona de 80 anys, molt enèrgica -els seus néts li diuen rockin’ iaia- que viu als Estats Units des de ben jove i que es va presentar amb un mocador al coll estampat amb les quatre barres.
Un dels personatges que ens va sorprendre més va ser el Roger, un nordamericà totalment enamorat de Catalunya, que viatjarà a Barcelona l’11 de setembre per participar a la cadena humana i quedar-s’hi.
Nordamericans enamorats de Catalunya, pensava. Enamorats de la llengua, enamorats de les nostres tradicions, el nostre menjar, i enamorats dels nostres paisatges. Això nostre tan especial, vaig pensar, també és seu, dels nordamericans com la Mary Ann, la Liz, el Roger i la Meghan (professora de llengües romàniques que parla perfectament el català i que ens vam reunir a la Universitat de Georgia).
Catalunya té tot el que un pot demanar. I, si ho compartim, sense recel, sense pensar que només és nostre, sense caure en el purisme en què moltes vegades caiem, segurament per inseguretat i per por a morir, aleshores construirem una societat rica, que es relacionarà d’igual a igual, sense complexes, amb la resta de societats del món.
LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA
Tots els entrevistats coincidien en què la consulta s’ha de celebrar. És imprescindible que hi hagi una legitimitat democràtica i tenir en compte el parer de tots els ciutadans.
D’això vam parlar amb l’Eduard Vallory, politòleg i periodista (entre d’altres moltes coses) a Nova York. Vallory va fer una aportació que ningú no havia esmentat i que considero cabdal: deia que s’ha de generar un debat en què tothom pugui escoltar els arguments a favor i en contra d’un Estat propi, ja que és l’única manera de poder escollir amb llibertat. I el referèndum és l’única opció que ens legitima de cara als observadors internacionals. Fer una declaració unilateral d’independència és inviable democràticament.
L’ÚNICA SOLUCIÓ: EL SÍ
Molts autonomistes ara creuen que l’única solució per a Catalunya és la independència. Allen Buchanan, professor de filosofia a la Universitat de Duke i autor del llibre Secesión, feia aquesta reflexió durant l’entrevista que vam fer a casa seva, una llar preciosa enmig del bosc als afores de Durham.
Exposava dos factors clau que, segons ell, expliquen aquest gir: la distribució discriminatòria dels recursos que perjudica a una regió determinada (Catalunya) i la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada per part de l’Estat espanyol.
Molts catalans, com jo, que fins ara no teníem una postura clara envers l’Estat propi, ara la tenim. Molts direm que sí al referèndum, però no perquè vulguem posar fronteres, no perquè no ens sentim part d’Espanya i espanyols. Sino perquè hem dit prou. Perquè l’afany d’homogeneïtzació de l’Estat espanyol està ofegant una part de la nostra identitat.
Impotència, tristor, buidor. Som menyspreats per la mare. Som fills no desitjats. I, enfront d’això, l’única alternativa és fugir del niu, refer la nostra vida i independitzar-nos. Potser la distància curarà les ferides.
