El 1973, amb dinou anys, em vaig traslladar a Barcelona. Fins aleshores, la meva vida havia transcorregut en un poble de La Manxa (de molt petit), a Tarragona i a Madrid. La primera habitació de lloguer que vaig visitar estava situada en una caseta de la plaça de Sant Gaietà, darrere del mercat. S’hi havia d’arribar pujant des del passeig de la Reina Elisenda per un carrer on cada matí s’instal·laven pageses a vendre verdures. Em va semblar una possibilitat fantàstica. Dissortadament, el meu curs –a Econòmiques– començava aquell any al gener, i la propietària em va dir que no podia esperar i que el llogaria a un estudiant d’Enginyeria, que, com cada any, començava el curs a l’octubre.
Així, vaig anar a parar a una residència d’estudiants del carrer Benedicto Mateo (avui Benet Mateu), on, la veritat, no vaig sentir-me gens a gust. Vaig marxar-ne tan aviat com vaig poder a un pis d’estudiants de Medicina, al carrer Casanova. No hi vaig durar gaire i, per casualitat, vaig tornar a Sarrià, al mateix passeig de la Reina Elisenda.
No va ser fins molts anys després que vaig saber que al barri encara hi vivien Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, dos autors que admirava enormement, fins a l’extrem que al llarg de la meva vida dec haver llegit tres o quatre vegades 100 años de soledad i La guerra del fin del mundo (això no té res a veure amb Sarrià, perquè també he llegit diverses vegades El siglo de las luces, d’Alejo Carpentier, del qual no em consta que mai trepitgés Sarrià). No sé què hauria fet si ho hagués sabut. Segurament no res. També admirava enormement Espriu i mai no se’m va acudir saludar-lo, ja que no em semblava que –per part seva– això tingués el menor interès.
A la plaça de Sarrià vaig obrir el meu primer compte corrent –que encara conservo– i visitava amb una certa assiduïtat la biblioteca de la Caixa de Pensions. No és que mai m’hagi agradat estudiar en biblioteques, però a casa meva feia molt de fred. Que Sarrià s’hagi quedat tants anys sense biblioteca pública és un fet que ens ha d’avergonyir a tots els que estimem el barri.
Després, he viscut en tres adreces més de Sarrià, a Cardenal Vives i Tutó, a Bonaplata i, ara, a Mendel. Vaig matricular les meves filles a l’Escola Orlandai, que aleshores era al carrer Jaume Piquet i ara és davant de casa meva, a l’altra banda de l’antiga riera que separava Sarrià de Pedralbes. He estat fidel a Sarrià, que considero –més que Barcelona– casa meva.
Jo encara he vist un passeig de la Bonanova format per torres i una riera, entre Sarrià i Pedralbes, que semblava un escenari de l’Oest. El meu descobriment de Barcelona va ser des de Sarrià. Gairebé sempre amb els ferrocarrils, la metamorfosi dels quals he anat contemplant, començant per la fusta i acabant pels actuals. Curiosament, l’única vegada que he estat a Cuba, als anys 1990, vaig coincidir a l’hotel amb uns directius de Ferrocarrils de la Generalitat, que em van dir que estaven tractant de vendre els cotxes del moment, i que ho havien de fer allà perquè només hi havia al món dues línies més amb el mateix ample de via. Sembla que van poder tancar l’operació gràcies a la visita del Papa a Cuba. No perquè hi intervingués personalment, sinó perquè el règim volia rentar-se la cara i traslladar els fidels amb més comoditat.
El pis de Bonaplata –sobre el CAP d’aleshores– donava a uns jardins magnífics. Després he sabut que se’n diuen Can Raventós.
Com totes les persones que estimem Sarrià, crec que és lamentable que s’hi edifiqui. Obrir uns jardins que connectarien Fontcoberta amb Bonaplata seria magnífic.
Barcelona és una ciutat magnífica. És la ciutat que vaig triar com a teatre de la meva vida i no me n’he penedit mai. Ara bé, els barcelonins no la tractem prou bé. Si ens l’estiméssim de debò, la protegiríem més. Quan visito ciutats del centre d’Europa em sobta que conservin tantes botigues, tants edificis, tanta memòria. Tot s’ha de transformar, perquè el que no es transforma es mor, però nosaltres transformem massa de pressa, i no sempre bé. Que l’autobús ja no pugi per Major de Sarrià ha estat una millora magnífica, com ho és que hi hagi una vorera al costat de l’església de Sant Vicenç. Però Sarrià s’està transformant ara massa de pressa, i això no és progrés, sinó desídia.
Per aquest motiu, els jardins de Can Raventós haurien de salvar-se.
per Miquel Puig, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
