Toni Comín: “Si no fos per l’exili, el moviment independentista estaria molt pitjor”

El 2022 pot ser un any especialment rellevant per als exiliats catalans en la seva lluita judicial i política. Després de quatre anys al cor d’Europa podrien tenir una recompensa majúscula: el retorn a Catalunya. A l’espera que el Tribunal de Luxemburg dictamini si Espanya ha de respectar o no la immunitat dels tres eurodiputats de Junts, Toni Comín (veí de Sant Gervasi abans d’haver de marxar a l’exili) aborda en aquesta entrevista a Exterior.cat -que avui compleix tres anys de vida- totes les qüestions que planen actualment sobre l’univers independentista: exili, taula de diàleg, Consell de la República i retorn.

Com es viu l’exili després de més de quatre anys lluny de Catalunya?
Amb ganes de tornar, perquè el nostre és un exili obligat i com a conseqüència d’una injustícia. Aquest exili és l’expressió d’una injustícia col·lectiva. Som un país sotmès a la repressió, nosaltres som la part més visible d’un conflicte polític no resolt, però aquesta repressió està afectant a moltíssima més gent. Resoldre l’exili hauria de ser només una part de la solució del conflicte per posar fi a aquesta situació injusta.

I des de l’àmbit més personal, què li ha canviat l’exili?
L’exili m’ha obligat a reconstruir una nova vida més personal i familiar, des de zero, en tots els àmbits: des de la convivència en una nova llar i en un entorn social, fins a l’escola de la filla. La meva prioritat ha estat que la meva filla no fos víctima de la repressió i, en aquest sentit, sempre l’hem protegida. Ens hem adaptat el millor possible, fent una vida semblant a la que teníem a Catalunya. Per tant, Lovaina és avui casa nostra.

Brussel·les ha estat històricament un dels bressols de l’exili català. Què hi ha trobat en la comunitat catalana del cor d’Europa?
Gratitud, sobretot. Al principi ens van acollir d’una manera que no oblidarem mai, especialment en el moment de l’aterratge en un entorn d’escalf i de companyonia que ho va fer tot més senzill. Però, més enllà de l’aspecte més personal, també des de l’àmbit polític, ha estat un coixí fantàstic de tota la tasca que estem portant a terme des de l’exili.

Hi ha alguna cosa que trobi a faltar més de Catalunya?
Al principi, el mar i la llum, és el que em generava més nostàlgia. Ara bé, des que tenim més mobilitat, ho he recuperat quan he tingut l’oportunitat d’apropar-me fins a la Catalunya del Nord. He tingut la sort que els amics amb qui tenia més tracte habitual hi han sigut sempre, han vingut a veure’m sempre que ha calgut i no hem perdut el vincle. El més dur ha estat no poder acompanyar alguns amics de la generació del meu pare en els seus darrers anys de vida, i que en aquests anys han mort. Ells eren referents per a mi, haguera volgut fer-los una abraçada. Això m’ho han robat.

“Espanya està molt decidida a impedir l’oficialitat del català a Europa”

S’ha penedit alguna vegada d’haver triat l’exili?
En cap moment, zero, ni un segon. La decisió correcta era l’exili, i mira que hi he pensat moltes vegades durant tot aquest temps. El meu exili responia a dues motivacions: l’una, política, en la qual en aquest temps ens ha permès guanyar moltes batalles judicials i polítiques, i l’altra, la personal, que va confluir per prendre aquest camí. Quedar-me a Catalunya m’haguera portat a la presó i m’haguera impedit acompanyar una parella, una filla, una mare i un germà durant tot aquest temps. Així i tot, respecto moltíssim la decisió que van prendre la resta de companys i companyes.

Què simbolitza avui el president Puigdemont al món?
Simbolitza un poble que lluita per la seva plena llibertat, per tant, la gent interpreta que la causa catalana té a veure amb la llibertat, és el que encarna Puigdemont. És el líder de l’alliberament nacional que lluita a partir d’uns principis i uns mètodes profundament democràtics contra un estat que s’ha revelat com a no democràtic i que té molts tics franquistes.

I a Catalunya?
Gairebé el mateix, amb l’afegitó de l’anhel de llibertat col·lectiva i l’expectativa que es pugui guanyar aquest combat de manera definitiva. Puigdemont representa el No Surrender, el fet de mantenir viu el procés d’independència de Catalunya amb la voluntat de culminar-lo.

Què se n’ha après de l’1-O?
Que podem guanyar l’Estat espanyol. L’1-O no va ser la batalla final, va ser una victòria parcial fruit de la mobilització ciutadana amb el suport de les institucions. I va ser una jornada en la qual es va manifestar la violència estructural d’un estat que encara avui aplica la repressió. Cap democràcia al món utilitza el codi penal com ho fa l’Estat espanyol. L’ús que en fa no és propi d’una democràcia.

L’1-O va canviar la manera d’entendre el procés català en el si de la Unió Europea?
L’1-O va servir perquè la Unió Europea prengués consciència que a l’Estat espanyol hi ha un conflicte polític i una voluntat política i ciutadana a Catalunya d’emancipar-se, i que la determinació de la societat catalana és molt forta.

Després de l’1-O, va arribar l’exili i la presó. Més enllà de la llibertat individual dels presos, què ha resol l’indult?
La llibertat individual del presos no és poca cosa. Ara bé, políticament l’indult no ha resolt res. No només ho dic jo, ho han dit els mateixos presos.

“Si en aquesta taula de diàleg no incorporem un element de pressió, veig molt complicat que s’arribi a bon port”

Un dels qui van ser a la presó, Jordi Cuixart, va anunciar la setmana passada que deixa la presidència d’Òmnium Cultural. També va assegurar que calen nous lideratges dins l’independentisme. Quina lectura en fa?
De Cuixart en tinc una admiració absoluta, pel què ha fet i com ho ha fet. Que marxi el president d’Òmnium no significa que ho hagin de fer necessàriament els presidents dels partits polítics. La renovació de lideratges no s’ha de produir tots a l’hora, en el mateix moment. En un procés polític llarg com aquest demanarà molts lideratges, de nous i de vells. Tots són necessaris, uns i altres. Per tant, no hem de fer-ne de la renovació un criteri, sinó que el criteri ha de ser que els lideratges siguin útils. I els lideratges que calen són els que ens portin a guanyar la independència.

Guanyar-la passa per una negociació dialogada amb l’Estat?
Recordo la meva estrena en la política a bracet del president Pasqual Maragall negociant un nou Estatut. Aquells qui ho vam viure en primera fila, com a integrants d’aquell procés de negociació, ens va marcar per sempre. I sobretot, ens va servir per a conèixer el PSOE, per comprovar el pes que té avui encara una part del nacionalisme espanyol dins el partit. El PSOE és un partit acomplexat i acovardit davant del PP.

L’aposta del president Aragonès és la taula de diàleg. És el camí cap a la resolució del conflicte?
El PSOE ho ha dit obertament de cara a l’opinió pública: si renuncieu a la independència, tindreu negociació. Si no, tindreu confrontació. És el PSOE qui ha decidit que el camí de la independència passa per la confrontació, no som nosaltres. La condició que posa el PSOE per negociar és que ens n’oblidem de la independència. Per tant, si en aquesta taula de diàleg no incorporem un element de pressió, veig molt complicat que arribi a bon port.

I quina seria l’alternativa?
El desbordament democràtic, és a dir, la fórmula de l’1-O a l’engròs. Per això, el moviment independentista necessita un procés de preparació profund. I aquesta és la tasca del Consell per la República, perquè n’és l’actor clau en aquest procés. Perquè és qui manté viu el mandat de l’1-O i qui treballa perquè la declaració d’independència es faci efectiva. I és aquest Consell qui ha d’assumir el rol de lideratge de la fase resolutiva per culminar la independència. Per fer-ho, cal l’acumulació del màxim de forces possibles per fer realitat el desbordament democràtic.

Una de les forces -Esquerra- sempre ha vist el Consell de la República una marca blanca de Junts. Per què creu que els republicans tenen aquesta visió?
Perquè no hi són ells. Si avui Junts té un paper més ampli dins el Consell és perquè Esquerra no en forma part, per tant la responsabilitat no és de Junts. La funció del Consell és la d’aglutinar al màxim totes les veus de l’independentisme i d’arrossegar els partits per a poder discutir i acordar aquesta estratègia compartida de forma unitària.

“Els lideratges que calen són els que ens portin a guanyar la independència”

L’èxit de l’1-O va ser la unitat al carrer i a les institucions la tardor de 2017. Un escenari que cinc anys després no hi és.
Actualment el que escenifiquen les tres forces polítiques és la seva dificultat per construir una estratègia compartida. I principalment el que està dificultant aquests anys té a veure amb la manca d’elaboració del diagnòstic comú sobre l’1-O, és a dir, que encara no ens hem posat d’acord en què fer cadascú i perquè ho va fer.

I per què no ho fan?
Perquè serà molt difícil que hi hagi un procés de sincerament profund i radical de determinats partits independentistes. I potser això és el que ens hagués permès no haver perdut tots aquests anys enmig d’una discussió que -de moment, insisteixo- no acaba de donar fruits a l’hora de construir l’estratègia compartida.

Aquesta manca d’unitat entre partits ha provocat que el moviment independentista es trobi avui molt més desmobilitzat?
El carrer està desmobilitzat perquè la gent s’ha adonat que el preu de guanyar és molt alt, perquè aquest desbordament democràtic té uns costos. No crec la gent no estigui disposada a pagar aquest preu, sinó que la gent ho farà quan vegi que hi ha un camí que ens porti cap a la victòria o que les opcions de guanyar siguin altes. Per tant, els nivells de mobilització que vam tenir l’octubre de 2017 tornaran quan es plantegi un pla de desbordament democràtic que permeti culminar el procés de manera definitiva. Avui, si no fos per l’exili, el moviment independentista estaria molt pitjor.

Un dels costos és la repressió. Com s’explica la persecució que fa el Tribunal de Cuentas als governs de Mas i Puigdemont?
És franquisme. I és fruit d’un estat que està malalt de nacionalisme, on la unitat de la pàtria és una religió, una missió sagrada que ve del franquisme. És un estat que està disposat a atropellar i a vulnerar de manera flagrant els drets civils, polítics i humans amb un objectiu clar: salvar la unitat de la pàtria. I salvar-la es tradueix perseguint els líders independentistes des de tots els àmbits. En aquest cas, l’econòmic. Però ja sabem que el Tribunal de Cuentas no té equivalent en cap altre país europeu.

“Políticament, l’indult no ha resolt res”

L’acció exterior catalana sempre està en el punt de mira de governs i tribunals espanyols. Com valora el lideratge de la consellera Victòria Alsina al capdavant del departament?
És molt positiu, tenint en compte que està fent molta més feina de la que pot explicar. I a més sabent que qualsevol departament de l’executiu avui té uns límits jurídics clars, ja que el que es va restablir del 155 va ser un govern autonòmic, cosa que limita l’acció política, no només del departament d’Acció Exterior. Així i tot, malgrat aquestes limitacions, Alsina està fent una tasca excel·lent.

Darrerament la mateixa consellera Alsina ha posat l’accent en la reivindicació del català com a llengua oficial de la Unió Europea. Com s’explica que avui el català no sigui reconegut i quines possibilitats veu d’aconseguir-ne el reconeixement?
Fins que no siguem un estat independent serà molt difícil obtenir-ne el reconeixement. Quan ho siguem, el reconeixement serà automàtic. Ara bé, Espanya està molt decidida a impedir l’oficialitat del català a Europa.

Si alguna cosa està decidida Espanya és a impedir el retorn dels exiliats a casa. El president Puigdemont va aprofitar tombar d’any per enviar un missatge –”l’any que ve ho celebrarem a casa”- que està generant molt debat a Catalunya. El retorn a casa serà aquest 2022?
[Somriu] He de dir que el missatge de Puigdemont és el mateix que ha fet cada any! No sé per què aquest cop se n’ha fet una mala interpretació. Fet aquest aclariment, he de dir que nosaltres estem lluitant davant del Tribunal de Luxemburg per obligar Espanya a reconèixer la nostra immunitat de la mateixa manera que la reconeixen la resta de països de la Unió Europea. Avui circulem amb llibertat perquè se’ns reconeix la nostra immunitat, que es troba intacta i és plena. Ara cal que també ho garanteixi Espanya, i així poder tenir absoluta llibertat de moviment per tot el territori de la Unió Europea. Ara bé, és un procés judicial obert que ni sabem quan es resoldrà ni què resoldrà el Tribunal. Per tant, no fem gaire pronòstics.

El 2023 hi haurà eleccions al Parlament Europeu. La seva intenció és tornar a formar part de la llista electoral de Junts i optar a la reelecció com a eurodiputat o té altres prioritats?
La meva vida a l’exili m’impedeix fer cap pla. Als inicis, vam poder passar de planificar-nos dia a dia a fer-ho d’una setmana a l’altra. Vam trigar molt de temps a mirar el calendari per planificar-nos d’un mes a l’altre… Per tant, és una decisió que avui queda molt enllà.