Foto: Joanna Chichelnitzky
Laia Perearnau és l’autora de La passadora (Columna, 2024), una novel·la històrica que se situa durant la Segona Guerra Mundial entre Andorra, França i Catalunya, i en què destaca una figura poc coneguda, la de les passadores. Ens en parla des de la plaça de Sarrià, barri on viu.
Com està sent l’acollida del teu nou llibre La passadora per part del públic?
Està anant molt bé, ja anem per la segona edició quan fa només un mes que la vam publicar. No m’ho crec [somriu]. La primera edició han estat 5.000 exemplars venuts i 3.000 més la segona, i no m’ho crec.
No t’ho esperaves?
No, sempre és una sorpresa. Amb Francesca de Barcelona també va ser-ho guanyar el premi, i tot va ser molt precipitat, perquè el vaig escriure, em vaig presentar al premi i el vaig guanyar, i gairebé no vaig poder-ho pair. Encara no em faig a la idea que el públic llegeixi els meus llibres [riu].
Què atrau de ‘La passadora’?
Els passadors són uns personatges una mica romàntics, d’entrada atrauen, perquè es dedicaven a salvar gent que fugia de la mort. Però el fet que sigui una dona és un afegit inèdit, no se n’ha sentit massa a parlar, i quan vaig començar a investigar-ho llegia molt sobre els homes passadors, no pas sobre les dones.
I com reaccionaves, que no se’n parlés, de les dones?
Jo em preguntava: “Com pot ser que no existissin referències cap a les dones catalanes, si n’hi havia sobre les franceses?”. Em neguitejava molt, i a partir d’aquí vaig decidir fer una recerca i en van sortir.
En la presentació del llibre als mitjans de comunicació vas dir que tenies la sensació d’haver descobert la punta de l’iceberg. Creus que ‘La passadora’ podria donar lloc a una investigació més profunda?
I tant, i m’encantaria. Hi ha molts investigadors sobre aquest tema, i segur que a moltes dones els pot interessar rescatar aquestes figures, i crec que La passadora podria ser l’inici d’una investigació, perquè és un desert, no hi ha res.
Com ha estat la tasca d’entrar en aquest desert i treure’n l’entrellat per escriure aquesta història?
Ha estat difícil i en alguns moments he volgut tirar la tovallola, de frustració i de ràbia, arran de les portes que es tancaven.
“Sarrià abans era un poblet, però ha vingut molta més gent i l’escenari ha canviat”
Per què es tancaven?
Per misogínia i masclisme, i fins i tot per l’actitud de les dones d’autocensurar-se. En aquesta generació adoptaven uns preceptes que no eren els seus, però que ja els anaven bé. En aquesta investigació m’he trobat testimonis que no prosperaven, però vaig trobar-ne que sí, com en Florenci Crivillé, que em va ajudar molt.
Tenies clar com havia de ser el personatge de la Sol Mentruit?
Volia que fos un personatge molt real, no polititzada ni amb una ideologia molt marcada. També volia que anés evolucionant, que la Sol no es quedés durant tot el llibre sent la pobra pagesa que no sap de què va el món, així que vaig fer que fos curiosa, que s’acabés convertint en allò que la tenia atemorida, i és una evolució que marca molt el final de la novel·la.
Tornes a repetir la fórmula de ‘Francesca de Barcelona’. Partint d’un fet real crees una novel·la. Com t’has implicat en aquesta manera de treballar els llibres?
Bé, et diré que La passadora és una novel·la que he patit, el procés ha estat molt feixuc, he trigat un any a fer-la. Però amb Francesca de Barcelona va començar perquè vaig llegir un llibre d’una professora meva i vaig trobar-me amb el personatge, que va existir, i també tenia la documentació. De fet, pensava que ja s’hauria escrit algun llibre sobre ella, però no hi havia res, i tot va anar molt rodat. A La passadora he fet un compendi de personatges, i el que intento sempre és trobar una actriu de cinema que m’inspiri.
Tu ets periodista, guionista i historiadora: les dues novel·les han estat la millor manera per a unir les tres Laies?
Potser sí, i la que menys s’hi veu és la periodista, perquè no m’hi reconec gaire. En canvi, m’agrada molt la història i aprofundir en els documents, i m’agraden molt els guions i analitzar sèries. El que m’ha dit molta gent, però, és que es nota que estic acostumada a escriure per a televisió, perquè m’han educat a optimitzar molts verbs i anar al gra, a utilitzar un llenguatge molt ràpid i a fer escenes visuals.
Pel que fa a Barcelona, podríem dir que has anat tastant diferents barris?
Bé, tampoc tants [riu]. Vaig néixer a Gràcia i estudiava a l’Escola Tàber, a Sarrià, en una antiga torre del segle XVIII. Amb els anys, vaig tornar a Gràcia i vaig passar-hi gran part de la meva vida, però de gran, casada i amb fills, hem vingut a Sarrià.
Com veus Sarrià respecte de quan hi estudiaves?
L’escenari humà ha canviat, abans era un poblet i hi havia un nucli molt lligat al barri i de moltes entitats. Ara ha vingut molta més gent i s’ha difuminat un pèl. Aquesta gent no s’estima tant el barri.
Manté l’essència, però, el barri?
Sí, hi ha veïns que hi han viscut tota la vida, però hi ha un parell d’escoles amb moltes classes i això ha provocat que hi hagi un canvi en la població del barri.
