Gemma Mengual, exnedadora artística formada al CN Kallípolis. Foto: Toni Delgado
“Soc aigua. L’aigua continua sent la meva vida i ara encara me l’estimo més perquè la gaudeixo al 100%. Em permet desconnectar i entrenar-me si em ve de gust”, reconeix Gemma Mengual (Barcelona, 1977), icona de la natació artística i ponent a la segona edició de l’International Women in Sports Congress de la UFEC.
“La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans”, defensava John Lennon. A la teva biografia L’aigua o la vida, publicada el març de 2013, confesses que volies retirar-te als Mundials de Barcelona d’aquell any, al mateix escenari i a la mateixa competició que t’havia canviat la vida 10 anys abans, amb tres medalles en tres dies. La situació que et vas trobar després de ser mare per primer cop va fer que diguessis adeu mesos abans dels Jocs Olímpics de Londres 2012…
Ai, la vida… Potser algun dia hauria de publicar una segona part del llibre perquè des de llavors han passat moltes coses, com el Mundial de Barcelona de 2013, que vaig viure i gaudir com a entrenadora, sense ser jo la que patia i s’ofegava a l’aigua. Hi vaig trobar a faltar alguns moments, sobretot quan acabes, un instant de plenitud absoluta. Uns set o vuit mesos després de ser mare del Nil em sentia amb forces per tornar. De fet, havia continuat nedant embarassada. Em vaig trobar, però, un context que no era l’adequat. I la meva tornada no es va gestionar bé: l’equip funcionava d’una manera sense mi i amb mi calia fer canvis. Sentia que no hi pintava res i que la meva passió ja no em feia feliç. No volia que el meu fill pagués aquelles emocions, i ho vaig deixar amb la consciència tranquil·la.
I després de ser mare de nou, del Joe, vas tornar a competir.
Em van demanar que entrenés Pau Ribes, que volia competir després d’haver-ho deixat, i vam acabar formant el duet mixt al Mundial de Kazan de 2015. No va ser una exigència física molt bèstia i sí una gran excusa per arribar i disputar els Jocs Olímpics de Rio, amb Ona Carbonell, que sí que va suposar un esforç extraordinari.
Viure la competició fora de l’aigua t’ha servit per ampliar la teva mirada i ser més empàtica?
Exacte. Passes una altra mena de nervis i entens els que podia tenir l’entrenadora amb tu. Quan veig les nedadores a l’escalfament, em poso a la seva pell perquè sé que són moments plens de pressa, pressió, potser dolors…
Et passaves gran part de la nit prèvia a la competició repassant mentalment cada moviment de les coreografies, i minuts abans de llençar-te a l’aigua, bevies constantment, però continuaves amb la boca seca. A l’aigua, però, et desapareixien el cansament, els nervis, la por…
La nit se’m feia molt llarga…! En els moments previs tenia una mica d’inseguretat i nervis, també por al cansament, a equivocar-me i al patiment que sentia quan estava competint perquè m’hi deixava l’ànima. Quan sortia a la plataforma, es feia com un buit, i quan em llençava a la piscina, em deia: “Ara em toca fer el que he estat entrenant i mecanitzant”. I em sortia el que portava a dins, la part artística que convertia la competició en especial. Mentre competia, gairebé no pensava, em deixava portar força.
“Fora de l’aigua passes una altra mena de nervis i amplies la teva mirada”
“Quan estic creant, em deixo portar”, li vas confessar fa anys a Diego Torres a El País. Sempre has tingut la necessitat de crear?
I tant! Sempre he necessitat crear i improvisar, dos verbs que són part del secret de la meva manera de nedar. Ara, quan he de fer una exhibició, la improviso i em deixo portar pel que em diu la música, perquè, amb el temps i la feina, adquireixes recursos, moviments… Quan era esportista i m’entrenava, ja intentava interpretar i deixar-me portar, i quan competia, encara no feia més. Era potser el meu valor afegit.
Et vas enamorar de la natació artística durant una exhibició de la teva cosina Judith al CN Kallípolis.
Jo era una nena de 8 anys que sempre estava escoltant música i ballant, i a qui un any abans els pares van apuntar a natació com a activitat extraesportiva al Col·legi Pare Manyanet Les Corts. M’havien d’obligar a sortir de l’aigua perquè era el meu hàbitat! Així que a la piscina del CN Kallípolis vaig trobar el meu món!
Com recordes aquell impacte?
Recordo la música, el meravellós so del xof, aquella alegria immensa de veure que a l’aigua podia fer tot el que m’agrada, i l’endemà m’hi vaig apuntar. Diria que la meva primera entrenadora va ser Montse Borràs. A l’entitat també vaig tenir María José Bilbao, Mònica Antich o Anna Tarrés, que és qui m’ha entrenat gairebé tota la vida.
Quina és la teva prioritat com a entrenadora?
La coreografia és molt important, i ha de ser bonica i harmònica. La nova reglamentació afavoreix que hi hagi sorpreses i més competició, i la puntuació és més objectiva, però els nous canvis també et limiten. Intento conservar l’essència d’una coreografia: que les coses estiguin ben lligades i flueixin amb la música.
Amb què creus que es podrien comparar uns Jocs Olímpics?
Potser amb els meus embarassos i els parts. El naixement dels meus fills, en Nil i en Joe, també va ser una adrenalina per vena, però una adrenalina diferent de la de competir i viure uns Jocs Olímpics. Són moments molt intensos i inoblidables.
