Susana Pérez

Internet ha portat noves formes de guanyar diners i nous camins cap a la realització professional. Les persones curioses, empàtiques, ambicioses i amb ganes de comunicar poden viure de les seves fílies en l’entorn digital. Ibai Llanos ha trobat el camí explicant, per exemple, com jugar a videojocs o comentant partits de futbol a través del seu canal de Twitch. La catalana Aida Doménech, més coneguda com a Dulceida, ha fet el mateix en el sector de la moda a través d’Instagram.

Cada vegada és més freqüent sentir conceptes com economia dels creadors o economia de la passió per referir-se al fenomen de les persones que divulguen coneixements i generen prou ingressos per viure d’això. Algunes consultores han començat a quantificar el volum de mercat generat per aquests creadors apassionats. La companyia SignalFire, per exemple, diu que hi ha 50 milions de persones que obtenen ingressos a través de diferents plataformes socials com YouTube, Instagram, Snapchat, Twitch, Tiktok, Substack, Patreon, etc.

De fet, ser youtuber és la cinquena professió més desitjada pels nens i nenes espanyols d’entre 4 i 16 anys, segons la darrera enquesta “Què vols ser de gran?” elaborada per la consultora de recursos humans Adecco. Només està precedida per la de futbolista, metge, policia i professor. A les aules universitàries és fàcil trobar joves que desitgen ser el pròxim Ibai Llanos o la pròxima Dulceida. Però paral·lelament a l’economia dels creadors o a l’economia de la passió és urgent referir-se a altres termes menys sexys com, per exemple, l’autoexplotació o la vida-treball, adaptats magistralment a l’economia del segle XXI per la filòsofa Remedios Zafra en llibres com El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, premi Anagrama d’Assaig 2017.

Què passa amb tots aquests xavals que ho intenten però no ho aconsegueixen? Qui els torna les relacions d’amistat que no van tenir?

Què passa amb tots aquests xavals que ho intenten però no ho aconsegueixen? Qui els torna les relacions d’amistat que no van tenir? I els estudis i els esports que es van perdre? En definitiva, qui dona veu a les frustracions aparellades a aquesta economia de la passió? Molts treballadors motivats i vocacionals, a qui els importa el capital simbòlic, estan disposats a contemplar el sou com una cosa secundària si la feina els agrada. En les indústries culturals, cada vegada és més freqüent que la feina es remuneri amb visibilitat en lloc de fer-ho amb diners.

Fins i tot les estrelles de l’economia de la passió paguen car el preu de la vida-treball. Tant Ibai Llanos com Dulceida han hagut d’aparcar en algun moment la seva trajectòria professional per tenir cura de la salut mental. La necessitat de generar contingut contínuament i d’estar sotmès constantment a l’impacte que aquest genera, ja sigui a través de quantes vegades es comparteix o quants m’agrada i comentaris rep, produeix elevades dosis d’estrès i d’ansietat.

Sovint ens pensem que som amos del nostre treball-hobby, però sense adonar-nos-en resultem ser esclaus d’un context laboral que ens anima a submergir-nos en una maquinària hiperproductiva per obtenir visibilitat. Fa anys que penso que l’autèntica revolució és fer cada dia la migdiada. Un dels aspectes clau per sobreviure avui dia és fixar els límits per no portar una vida-treball. Des d’aquí els animo a intentar-ho. Sort i feliç becaina.