Cada dia moren milers de persones, la majoria d’ells infants i joves, per causes evitables si en aquest món es respectessin els drets humans.
Hi ha també morts per causes naturals. Tots sabem que hem de morir algun dia. És normal que quan s’arriba a una determinada edat ens aproximem a la data de caducitat que tots tenim prefixada.
El que costa d’admetre i ens resulta difícilment acceptable és quan una persona jove mor sense cap malaltia coneguda i inevitable.
I és especialment terrible quan a aquesta persona li posem rostre.
Pel nostre cap passen imatges de moments viscuts, de possiblement només fa uns dies, que es resisteixen a acceptar el que acaba de passar.
No és possible. Això no pot ser real i només és un malson.
Ens resistim a acceptar la realitat i durant un temps vivim en un núvol que ens allunya del que està passant.
És cert que amics i coneguts que feia molt de temps que no vèiem ens acompanyen i ens donen ànims, però nosaltres no acabem d’entendre el que realment acaba de passar-nos.
Són moments estranys, plens d’emocions i de sentiments compartits. Però tot i això, tu continues vivint en un altre món i no acabes d’assumir el que ha passat. El que t’acaba de passar!
Escoltes comentaris sobre la fragilitat de la vida, el pal que has rebut, sobre la injustícia de perdre una persona tan jove amb tota la vida al davant. Hi ha també els qui comenten coses més personals que només confirmen com és de difícil acceptar el que acaba de passar.
Per això és normal qualificar aquesta mort inesperada de putada.
Amb ràbia continguda i dolor al cor, impossible de dissimular, pensaràs i repetiràs: quina putada!
Durant uns dies viuràs una situació inusual i continuaràs preguntant-te què ha passat. Et costarà assumir la realitat i pensaràs que només és un malson.
Et continuaran visitant familiars i amics i tu aparentaràs tranquil·litat. Encara no has assumit la pèrdua d’un ésser tan estimat per tu. Quan marxin, i et quedis sol, miraràs la porta confiant que s’obri i entri la persona amb qui vols parlar com mai ho havies fet.
Són tantes les peguntes que et venen al cap i tantes les coses que vols saber!
Amb el pas dels dies et sentiràs buit i feble. Començaràs a plantejar-te molts interrogants. Al teu cap vindran imatges de moments feliços que ara sí que valoraràs i als quals, al seu moment, no vas donar gens d’importància.
Et refugiaràs en els altres éssers estimats i, per a tu, tot tindrà un altre significat. Valoraràs més la vida i tot moment seran més preuat.
Ara començarà una nova etapa. Tot serà diferent. Sap i valoraràs que no estàs sol. Mai estaràs sol.
Amb el temps tornaràs a la teva rutina de sempre, encara que res no serà igual.
Mai aprendrem el valor que té la vida quan som capaços de compartir i gaudir, tots plegats, del que aquest món ens ofereix. Volem arribar a Mart però som incapaços d’aturar les guerres, la fam i les malalties en aquest món.
I tu imaginaràs que només arribarem a ser feliços quan siguem capaços de jugar un partit de bàsquet sense àrbitre.
I de nou et vindran imatges agradables i inoblidables al teu cap i somriuràs pensant en tots aquells moments viscuts junt amb qui continua viu en el teu cor. I pensaràs que la vida és imparable i ningú sap quina hora és en el rellotge de les nostres vides.
I els dies continuaran passant i el temps continuarà avançant implacablement.
