El passat 11 de febrer, al Palau Sant Jordi, el poble català va fer, una vegada més, una gran mostra de solidaritat amb aquelles persones que són expulsades de casa seva per la cobdícia dels poderosos, per la guerra o per altres raons que tan sols justifiquen els que ho tenen tot o estan al servei dels poders econòmics.
El concert a favor dels refugiats -Espanya s’ha compromès a acollir 16.000 persones, però només n’han arribat uns 300- va ser iniciativa de dos joves voluntaris catalans. Va ser un espectacle ple d’emocions i de denúncies. Els organitzadors van llegir un manifest on es deia que “cal trencar la cadena d’excuses que ha comportat que ni la Generalitat ni el govern espanyol hagin complert els compromisos d’acollida que van assumir”.
Si bé tots els presentadors van ser crítics amb la situació i van denunciar la inactivitat dels governs, potser el més directe va ser un desacomplexat Jordi Évole que, dirigint-se a la platea reservada als polítics amb responsabilitat de govern -un gran grapat de consellers de la Generalitat i la mateixa presidenta del Parlament- els va censurar per no ser entre el públic i per la seva passivitat.
A vegades, em diu un amic, sembla com si els càrrecs electes volguessin ostentar que ja no són qualsevol. Ara ja tenen alguna cosa que els diferencia. I el que tenen és el poder, el nostre poder. Penso en això i em pregunto: per què a les manifestacions sempre hi ha càrrecs electes si són ells els responsables de les polítiques que es volen denunciar?
Catalunya, com també Espanya, sempre ha sigut una terra d’acollida. Van ser els interessos dels poderosos els que van aixecar murs, tot el contrari del que passa amb els més febles: casa meva és casa vostra.
Algú pot ignorar que a Catalunya han arribat, des de sempre, persones d’altres llocs que buscaven millorar les seves condicions de vida? Per ventura els ibers, els primers pobladors de qui tenim notícies, eren originaris d’aquestes terres? O els fenicis? O els romans? O els àrabs? És quan alguns s’apropien de part del territori que apareixen els murs. No volen perdre les seves propietats.
Si visiteu un poble qualsevol, comprovareu que les cases estan obertes i -com canta Jaume Sisa a la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol– si hi va algú hi és benvingut:
-Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum. Casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.
Fa temps vaig llegir el següent: “La Terra. Casa nostra. El poble global. El lloc on hauríem de cohabitar amb equitat totes les persones, on hi hauria recursos per a tothom si disposéssim d’una distribució justa… Però per a milions de persones els problemes continuen sent la fam, la salut, la llar, l’educació. Les Nacions Unides reconeixen que més de 50 milions de persones moren de fam cada any. La mortalitat infantil a molts països és de més d’un centenar d’infants per cada mil. Les desigualtats cada dia augmenten més fins a arribar a límits d’escàndol i provocació. No és estrany que la pau mundial pengi d’un fil”.
Heu pensat qui hi ha darrere les guerres? A qui interessen realment? Quan ens adonarem que la guerra no és la solució a cap problema humà i només està al servei de poderosos interessos financers i econòmics?
Heu pensat que els nostres drets són privilegis si no valen com a drets per als altres?
Encara no tenim clar que el desig de riquesa mai no es pot satisfer perquè els qui ja són rics volen ser-ho cada cop més?
Com s’explica que cada un dels 125 multimilionaris més rics del món ingressi 36.000 euros cada minut?
Algú podria dir que a Europa s’apliquen les lleis, però s’obliden que no s’imparteix justícia, i no totes les lleis són justes. Per això, la ciutadania ha de rebel·lar-se contra qualsevol ordre injust i pertorbar la tranquil·litat dels poderosos.
Si no ho fem, també en serem culpables.
Ens veiem a la plaça Pompeu Fabra el dissabte, dia 18, a les 15,30h per anar a la manifestació en favor de l’acollida de persones migrades i refugiades a Catalunya.
