Badalona no és una ciutat bonica. De fet si es valora en conjunt haurem d’admetre que és més aviat lletja. Però hi ha un element que la distingeix de moltes altres ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i que fa que conservi encara una certa bellesa: el mar Mediterrani. Com a genuí badaloní he crescut al costat del mar i l’he gaudit profundament, en el sentit figurat però també en sentit literal. Hi he nedat i m’hi he cabussat infinitat de vegades, hi he navegat amb molts tipus d’embarcacions diferents, especialment amb el patí català, la nostra joia nàutica local, hi he debutat com a estudiant de biologia marina, especialitat de la que he acabat exercint, i perquè no, també he pres el sol en les seves extenses platges de sorra òptima, ni massa fina ni massa grollera. Però a més, en les comptades ocasions que l’estat del mar ho ha permès, hi he practicat les versions descafeïnades del surf: les rages (amb el cos) i el bodyboard (amb una taula petita i arrodonida). He experimentat, per tant, en les meves pròpies carns la ferocitat de la maregassa amb ones d’entre 2.5 i 4 metres d’alçada. I com molta altra gent, he estat espectador de primera línia en algun temporal d’inusitada violència que s’ha abalançat contra el nostre litoral amb ones més altes que el pont del petroli (6 m) i que han escombrat la platja fins arribar a la Rambla. Segurament es tracta de fenòmens d’intensitat similar al temporal de l’any 1911 en el que van morir alguns pescadors badalonins, a jutjar per les fotografies de l’època. Tot just en el centenari d’aquella tragèdia a l’altra banda del món s’ha produït el tsunami del Japó un fenomen també d’origen marí però d’una virulència milers de vegades superior. Les seves devastadores conseqüències han convulsionant el món, i encara poden empitjorar.
En la ingenuïtat de la meva adolescència sempre m’havia preguntat què se sentiria en surfejar un mític tsunami de desenes de metres d’alçada. Ara sé que els tsunamis no són inofensives ones gegants i que no es poden surfejar. En realitat els tsunamis generats per terratrèmols, per l’activitat volcànica, per esllavissaments submarins o per impactes de meteorits en el mar no tenen res a veure amb les ones generades pel vent, encara que aquest vent sigui huracanat. La massa d’aigua que mou un tsunami en comparació amb l’ona de vent més gran que puguem imaginar és tan immensa que costa fer-se’n la idea. Qualsevol persona que hagi observat detingudament les imatges que aquests darrers dies han aparegut a tots els canals de televisió haurà pogut veure que el tsunami no era espectacularment alt. De fet, s’estima que tenia “només” uns 10 metres d’alçada. La característica més destacable dels tsunamis no és la seva alçada sinó la seva longitud, sovint de desenes de quilòmetres. Per entendre’ns podríem dir, doncs, que el tsunami és l’ona que precedeix una elevació sobtada del nivell del mar. El resultat és que el mar es desborda, vessa de la cubeta que el conté i com una riuada de quilòmetres de longitud i quilòmetres d’amplada escombra tot allò que troba per davant i inunda les zones més planes del continent fins a diversos quilòmetres terra endins. És fàcil entendre aleshores que la inèrcia acumulada per una massa tan gran en moviment no té aturador: ni dics, ni murs, ni edificis de cap tipus poden suportar el seu avanç.
L’estadística ens ensenya que qualsevol pertorbació d’origen natural com incendis forestals, aiguats, sequeres, grans nevades, impactes de meteorits, terratrèmols, erupcions volcàniques, o tsunamis són menys freqüents quan més intensos són. Per exemple, un terratrèmol de grau 9 és 10 vegades menys freqüent que un de grau 8 i 100 vegades menys freqüent que un de grau 7. Jo he presenciat 2 temporals memorables a Badalona en gairebé 40 anys de vida, s’estima que tsunamis com el del Japó es donen cada 1.000 anys. Cap obra d’enginyeria actual, ni les més compromeses com les centrals nuclears, preveuen fenòmens tan improbables. Sembla que els enginyers de les piràmides eren d’una altra escola.
PERE RENOM I VILARÓ
Reporter del “Quèquicom”, TV3
