El passat 12 de maig va ser un dia trist per a la gent d’esquerres a Badalona. Teníem l’oportunitat d’ampliar un govern progressista, d’aconseguir la majoria de més de 14 regidors i regidores i, per tant, garantir l’estabilitat que la ciutat necessita. Per això, no ens faltaven propostes ni projecte de ciutat. Qui digui que a les esquerres només ens ha unit “l’antialbiolisme” s’equivoca o pretén desviar l’atenció.
En Comú Podem vam entrar al govern amb el PSC a mitjans de juliol de 2019. Durant deu mesos, tenint en compte que l’agost va ser inhàbil, vam gestionar l’emergència de l’esfondrament d’un edifici, la del Glòria i a mitjans de març l’Estat d’Alarma per la Covid-19. Vam signar un programa de govern progressista, coneixent les debilitats d’estar en minoria i les dificultats d’una administració castigada. Però nosaltres vam apostar per reforçar un govern d’esquerres i no inflar més la multitudinària oposició, que va ser de 19 contra 8.
En aquest govern, En Comú Podem vam fer una aposta ferma pel medi ambient, el feminisme i els drets socials. Aquest cop i per primera vegada Serveis Socials estava en mans de la primera tinença d’alcaldia, coneixent les mancances i la poca rellevància que havia tingut la regidoria en els darrers mandats. Des de l’inici de la crisi econòmica anterior, Serveis Socials disposava de pocs recursos propis per oferir a la ciutadania. Semblava que hi hagués passat un terratrèmol.
Aquests primers mesos de mandat ens vam centrar a millorar circuits i protocols i a obrir nous recursos bàsics. En temps rècord vam engegar l’Operació Hivern per a persones sense llar, i el 21 de març ja teníem obert un poliesportiu amb tots els serveis per atendre 80 persones sense sostre de Badalona per la Covid-19. Amb molt d’esforç vam ser el primer govern a crear un banc d’aliments municipal, àpats, tiquets per als mercats municipals, vam reforçar els serveis d’atenció a la gent gran… Tot, tenint molt present que l’emergència no ens pot fer caure en la beneficència i que la urgència no ens pot fer menystenir el treball social. Per això, un dia abans de la investidura vam aconseguir les primeres targetes moneder. Per desgràcia, ningú ho havia fet abans i, desgraciadament, ara està tot en mans del PP, amb molta feina per davant.
En aquest article no em puc estendre en la breu però intensa experiència al capdavant de Drets Socials i Feminismes, però sí que vull apuntar la necessitat de tenir un govern estable que resolgui els problemes de qui més ho necessita. Per això una de les coses que més greu em sap és la pèrdua d’oportunitats per no tenir un govern d’esquerres. Com sempre, ho pagarà qui menys té. No hauria estat fàcil seguir al govern ni per a mi ni per a un equip amb majoria, però dubto molt que un govern en minoria del PP sigui capaç d’orientar les polítiques socials com a pilar essencial en una ciutat on els índexs de pobresa són tan elevats des d’abans d’aquesta crisi. Tampoc els veig impulsant altres polítiques d’esquerres, ecologistes o feministes.
Les diferències no només són en el “què”, sinó també en el “com”. És evident que nosaltres sí que teníem un projecte de ciutat progressista. Un altre exemple és el programa d’estiu per a infants, transversal, comptant amb les entitats i totes les àrees municipals implicades. És injust no fer menció a moltes altres coses que hem fet i volíem fer. Tindré temps per explicar-ho.
En definitiva, crec que a les esquerres ens unien moltes coses i ens hauria anat millor ampliant el govern, però no ha estat possible per un excés de personalismes i un punt d’arrogància. En Comú Podem hauríem acceptat qualsevol acord que sumés 14 vots. Ens valia l’alcaldia compartida entre PSC i Guanyem. De fet, tothom vam signar l’acord excepte Guanyem. El nostre vot a la investidura no va ser per donar suport a un partit que no estava disposat a compartir poder pel bé de la ciutat. El nostre vot va ser, fins al final, per un govern ampli d’esquerres.
