Aquesta setmana tenia previst escriure sobre l’abús escandalós del rebut de l’electricitat. A l’estat espanyol, on controla el rebut un oligopoli que té la paella pel mànec gràcies a les portes giratòries, els preus de l’electricitat són dels més cars de tota la UE. El control està en mans d’una autèntica màfia que opera impunement gràcies als polítics que formen part dels consells d’administracions de la majoria de les grans distribuïdores. Sortir del govern i entrar als consells d’administracions de les grans empreses elèctriques és una pràctica ben normal al nostre país.
Des que es va liberalitzar el mercat elèctric amb l’objectiu de minimitzar el cost per als usuaris, segons una exigència de Brussel·les, el cert és que el preu no ha deixat d’augmentar. A molts països europeus, les empreses elèctriques estan majoritàriament en mans dels governs, al contrari que a Espanya. El més lamentable va ser la venda d’Endesa a la italiana Enel, controlada pel govern, ja que té un 25,55% de les accions. A França, l’empresa EDF és pública, amb el 85% de les accions en mans de l’estat francès. Però a Espanya som diferents, ja que fins i tot continuem pagant inversions elèctriques ja amortitzades.
Per això són cada vegada més els col·lectius que demanen a l’executiu de Pedro Sánchez que s’impliqui i reguli el 100% de la tarifa i que es creï una empresa pública d’àmbit estatal per posar fi a tants abusos. Ara bé, com que d’aquest problema es continuarà parlant si ningú posa remei a tan gran despropòsit, i és possible que els bancs continuïn també abusant dels clients, un amic meu m’ha enviat un escrit que circula per les xarxes socials i que ell considera que estaria bé publicar, ja que no tothom té accés a les xarxes.
Així que, ignorant per part meva qui n’és l’autor, transcric el text que he rebut:
“Avui ha vingut a comprar un director d’un banc a la meva carnisseria. Abans de res, l’he fet seure a una cadira uns vint minuts mentre jo feia altres feines.
Quan m’ha semblat, li he demanat què desitjava i ell m’ha dit que unes hamburgueses. Li he contestat que les hamburgueses ara només les venem els divendres. Llavors m’ha demanat un pollastre tallat. Jo lihe donat el pollastre i les tisores i li he dit que se l’havia de tallar ell. Evidentment m’ha dit que ell no ho sabia fer, que era la meva feina. Li he dit que, per ser la primera vegada, l’ajudaria, però que a partir de d’ara s’ho hauria de fer ell solet.
Llavors m’ha dit que volia parlar amb l’encarregat i jo li he dit que, si no demanava cita, era del tot impossible. Aleshores, m’ha dit que només s’emportava una botifarra. Li he cobrat la botifarra i, a banda, una bona comissió per tota l’atenció que li he donat.
T’imagines que tothom tractés així als clients? Oi que sembla impossible?”
Si fa no fa, és el que els va passar als amics Isabel i Adolfo quan van intentar obrir un compte sense comissions en una coneguda entitat financera situada molt a prop de l’Ajuntament de Badalona.
Però no només són ells els que pateixen aquests abusos, sinó també centenars de persones grans que quan van a la seva oficina es troben que, si volen pagar algun rebut o fer una transferència, ho han de fer des del caixer.
L’amiga Paquita m’explicava l’altre dia que, efectivament, quan va intentar fer una d’aquestes operacions, l’empleat li va dir que havia d’esperar-se si volia que l’ajudés. Quan va ser atesa, li van dir que la pròxima vegada s’hauria d’espavilar, ja que l’empleat no l’acompanyaria al caixer. Una altra opció era operar a la finestreta, i llavors hauria d’abonar una comissió. I així sempre que hagués de fer qualsevol gestió similar.
La Paquita, com centenars de persones grans, es troba que, si vol anar al banc, ja sap que li cobraran. El pitjor de tot és que no té alternativa, a no ser que ella i totes les persones que es troben en aquesta situació denunciïn el banc per pràctiques abusives i vexatòries amb els clients.
