Bocabadats, esmaperduts i amb les dents espetegant de ràbia, una multitud de badalonins i ciutadans del món veuen com passen de cop de la riquesa a la pobresa. Moltes persones es pregunten: com pot ser que fa no res semblava que tot anava bé i, ara, tot va malament? Qui ens enganyava? Tot és culpa de la crisi dels darrers anys?
La veritat és que no ens ha enganyat ningú més que nosaltres mateixos. Fa uns anys vivíem al paradís de l’abundància, la prosperitat i el creixement econòmic. Els gossos es lligaven -i es lliguen, en determinats casos- amb llonganisses. Encara avui només cal que observem, per exemple, com els supermercats llencen, per la porta del darrere, tones d’aliments, simplement per haver sobrepassat un dia la seva oficial i burocràtica data de caducitat. Tones de fruites i verdures són llençades pel seu aspecte. Dissabte passat, a Badalona, hi havia bosses i bosses de pa a la vora d’un contenidor que estava ple a vessar. Quan arribes amb avió a Barcelona, pots veure per tota la costa unes ciutats plenes de llum, fins i tot, a les quatre de la matinada. Contaminació lumínica? Què és això? Crisi energètica? On? Racionalització de la despesa i eficiència de les ciutats? Per què?
Contrasta aquesta situació amb la desesperança que molts aturats viuen a casa seva. La resta, ens adonem de la gravetat de la situació al veure el fàcil que ha estat posar-se d’acord entre els dirigents dels països rics, prime, per reunir-se i després per ajornar les solucions concretes. Ara, Brexit; després, més brogit… La senyora que treballa a l’escala de casa afirma que les coses deuen estar molt malament si necessiten reunir-se tots els caps grossos del món per solucionar el problema. Però la televisió que cobria el G-20 ens va mostrar uns homenots ben somrients…
Tan fàcil que va ser acostumar-nos a ser “rics” i ara resulta que ens haurem d’acostumar a ser pobres. Dins mateix de casa nostra es parla de refundar el capitalisme. Per tot arreu de la pell de brau hom s’embarbussa amb tanta corrupció. Des de Madrid, s’avancen mesures de control del sistema financer, amb la intervenció dels poders públics i la creació de noves institucions que vigilin qui vigila. Aquí preparem una nova Hisenda pública per quan arribi la República… A la casa de la vila -em diuen- paren bojos quadrant números i buscant diners per pagar deutes…
Si els centenars d’organismes que ara hi ha arreu no han servit per evitar un campi qui pugui, crear-ne més agreujarà la situació, i s’imposa suprimir tanta organització que duplica i enreda el sistema i assegurar que les que són indispensables facin la seva feina. El que sí que cal és la nostra refundació amb l’ètica de l’esforç i el treball, contra l’especulació, el diner fàcil i subsidiat.
Em preocupa molt que l’Ajuntament badaloní no posi encara damunt la taula argumentaris i programes de futur, pressupostats i viables. I em pregunto si aquest consistori nostre està fent o no un croquis de què i com cal canviar el dibuix de la Badalona actual per encarar el futur.
Res és fàcil, avui com avui. Per tant, m’ensumo que sabem què fer en un moment que ens pot permetre redefinir, dibuixar de nou, enfocar la nova Badalona sense distorsió, però que no sabem com. La crisi política espanyola i la crisi econòmica mundial –i, per tant, espanyola i catalana- condiciona el futur de la nostra ciutat. I “condiciona” no vol dir que “justifica”, ja que existeixen molts aspectes millorables que no depenen exclusivament dels ingressos.
L’11 de setembre que acabem de viure ens empeny. Seria frustrant no aprofitar l’empenta del poble, oi? Per cert, on és la bandera catalana que onejava des de fa anys al costat del monument a l’11 de Setembre, a La Plana?
