Si no passa res inesperat, el pròxim 15 de març, a la biblioteca Canyadó i Casagemes Joan Argenté presentaré un nou llibre que té com a títol L’any que vam viure perillosament.
Evidentment, no es tracta d’explicar l’argument d’una pel·lícula del mateix nom dirigida per Peter Weir l’any 1982 sinó comentar tot allò que m’ha cridat l’atenció durant l’any 2018. Al llibre trobareu alguns escrits publicats i altres que no han vist la llum. Com algú diu, es tracta d’un dietari personal que cada any comparteixo amb els amics.
Dic tot això perquè ara no sé si aquest títol és encertat o no, ja que l’any que ara acaba de començar hi ha qui diu que sí que serà perillós. El risc de tornar a l’Espanya en blanc i negre és una possibilitat cada dia més real.
L’auge de l’extrema dreta a Espanya no només el pronostiquen les enquestes, sinó que ja és una realitat al Parlament andalús.
El 28 d’abril estan convocades eleccions generals com a conseqüència del rebuig, per part de la majoria del Congrés dels Diputats, d’uns pressupostos que molts els qualificaven dels més socials de la història de la nostra recent democràcia.
Els problemes socials derivats d’una crisi provocada per la bombolla immobiliària i els problemes territorials, especialment a Catalunya, estan alimentant comportaments facciosos que cada dia tenen més seguidors. Els discursos dels líders dels partits de dretes, no només de l’extrema dreta, cada vegada són més reaccionaris i provocadors. A Catalunya i a Espanya.
Les arengues ultranacionalistes de Vox arrosseguen el PP i Ciutadans, que competeixen per un mateix electorat. I la dreta nacionalista catalana està més pendent de denunciar les injustícies judicials que d’acabar amb les desigualtats i millorar el benestar de tots els catalans.
Tothom pronostica que, sigui quin sigui el resultat del 28 d’abril, l’escenari encara pot resultar molt més complicat que ho era abans de convocar les eleccions, ja que aconseguir sumar per poder governar no resultarà gens fàcil en una càmera molt més fragmentada i confrontada.
Totes les enquestes assenyalen que si bé les generals les guanyarà el PSOE, serà difícil formar un govern progressista, ja que també pronostiquen un descens d’Unidos Podemos. Tampoc el bloc de les dretes (PP, Cs i Vox) ho tindria fàcil, si bé seria més a prop de recuperar el poder.
A Catalunya, la lluita caïnita entre ERC i el PDeCAT, ara per ara, la guanyen els d’Esquerra. Les enquestes diuen que molts dels votants del PDeCAT avui apostarien per ERC i altres convergents encara no saben qui votaran, ja que la marca unitària dels postconvergents encara està poc definida i està generant moltes contradiccions i divisions entre l’antic electorat moderat de CiU.
El maig també se celebraran eleccions municipals, autonòmiques i europees. I és possible que abans que acabi l’any també se celebrin autonòmiques a Catalunya.
Possiblement els resultats a les municipals i autonòmiques no siguin tan dolents per al PSOE. Davant els discursos ultramundans de la dreta troglodita, l’electorat podria optar per un partit més moderat que, segons els discursos d’aquests últims mesos, vol abordar el problema social i acabar amb les desigualtats.
Com assenyalen alguns, el fet que els avanços socials no hagin pogut tenir continuïtat i altres s’hagin quedat al calaix com a conseqüència d’una oposició filibustera i unes exigències dels independentistes incompatibles amb la divisió de poders, podria beneficiar el partit socialista, abanderat de les millores socials els últims mesos.
A Badalona, també l’alcalde Álex Pastor es veuria beneficiat d’aquest possible ascens dels socialistes, però -Badalona sempre és diferent- la divisió de les esquerres i la presència d’un candidat que val per tres ho posarà difícil.
Com ja hem comentat en altres escrits, la campanya se centrarà en la confrontació entre independentistes i espanyolistes. La més que segura candidata d’un Front d’Esquerres incomplet, i amb l’estigma de l’independentisme, ho tindrà complicat per explicar les seves propostes, ja que el candidat del tripartit (PP, Plataforma per Catalunya i Vox) basarà el seu missatge a alimentar la crispació entre els que onegen la bandera espanyola i els que prefereixen l’estelada.
Els d’En Comú Podem encara continuen debatent com o amb qui han d’anar per aconseguir tenir representació municipal. Hi ha els que volen integrar-se al Front d’Esquerres i altres que consideren que això seria el millor aval per al candidat del tripartit.
Si a Badalona l’esquerra no aconsegueix sumar per governar, la dreta més rància i cavernícola disposaria a Catalunya d’un gran altaveu per continuar predicant les seves enganyifes.
I la majoria de la ciutadania el que vol és que uns i altres s’ocupin de resoldre els problemes que fan difícil poder viure amb dignitat. Per això ens juguem molt en totes aquestes eleccions. Cal encertar el pinyol i aturar l’extrema dreta si no volem tornar a una Espanya en blanc i negre. El perill que suposa el feixisme no és broma.
