Aquest últim cap de setmana de febrer ha estat carregat d’esdeveniments que, per als que tenim una certa edat i continuem actius socialment i política, no seran fàcils d’oblidar.

Feia temps que un grup d’amics i amigues de qui va ser el primer alcalde democràtic de Badalona treballàvem per celebrar els 40 anys del primer ajuntament democràtic de la ciutat. Després del cop feixista de 1936, durant molts anys vam patir una sagnant dictadura que va segrestar les institucions i les llibertats. Tanmateix, durant la dècada dels anys setanta, si bé des de sempre hi va haver una resistència a aquest règim opressor, els opositors a aquest govern dictatorial van intensificar les seves lluites per recuperar la democràcia. Per això, després de la mort del dictador i aprovada una Constitució que reconeixia que la sobirania residia en el poble espanyol, a tot arreu es va treballar per fer possibles unes eleccions municipals per elegir els regidors mitjançant sufragi universal igual, lliure i secret.

Tothom considerava una anomalia que, encara que feia temps que havia mort el dictador, s’havien celebrat eleccions lliures i s’havia aprovat per referèndum una Constitució, els ajuntaments continuessin en mans dels franquistes. A Badalona, possiblement un cas únic a tota Espanya, l’oposició democràtica va aconseguir governar abans que se celebressin les primeres eleccions municipals, ja que a començament de 1979 l’alcalde de l’època -el metge Alfonso Ramos- va presentar la seva dimissió al governador i no li fou acceptada, de manera que va deixar sense competències els seus tinents d’alcalde i, aleshores, aquestes competències les van exercir els representants de la mesa de partits. Per fi, el 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals. Això sí, després d’anys de conflictes i dures repressions per part dels que es resistien a perdre el poder concedit pel llarg dit del dictador.

Aquestes primeres eleccions municipals les va guanyar el PSUC amb una llista encapçalada per Màrius Díaz, seguit del PSC amb Joan Blanch al capdavant. La llista del PSUC l’integraven persones que havien tingut un paper molt important en totes les lluites per dignificar els barris i aconseguir serveis i espais per als equipaments. Per això, què millor per recordar aquest període que declarar Màrius Díaz fill adoptiu de Badalona?

La collita del 1979 va ser extraordinària i irrepetible: compromís, coherència, constància, confiança i camaraderia

Màrius Díaz, nascut a Barbastre, va arribar a Badalona, com molts altres, durant la dècada dels 50, si bé en el seu cas va venir a estudiar a l’Escola Nàutica de Barcelona. Molt aviat, juntament amb Teresa Lleal, amb qui encara no s’havia casat, va començar a militar al PSUC, va participar en reunions clandestines i va impulsar una petita cèl·lula d’aquest partit al centre de Badalona. La seva vitalitat contagiosa el va portar a crear i a participar en diferents entitats i col·lectius que, com a tapadora, li servien per lluitar contra la dictadura.

Ja com a alcalde, i liderant un equip d’homes i dones que coneixien molt bé els problemes de la ciutat, es va dedicar en cos i ànima a solucionar-los. Tanmateix, sense la complicitat i col·laboració de la ciutadania, possiblement molts dels èxits aconseguits durant aquests primers anys haurien estat impossibles. El que és avui Badalona és en bona part gràcies a aquesta il·lusió i compromís compartit.

Aquest divendres, centenars de persones van participar en els actes organitzats per declarar Màrius Díaz fill adoptiu de Badalona. Primer al Saló de Plens -amb familiars, amics i companys- on li va donar la benvinguda l’alcalde Álex Pastor; després, tots els grups municipals van coincidir a destacar la figura històrica i política de Màrius Díaz, mentre que el periodista Enric Juliana va glossar la figura de qui va ser el primer alcalde del primer ajuntament democràtic. Després, al Teatre Principal vam poder gaudir d’unes actuacions i d’un muntatge audiovisual que ens va portar a una època diferent d’una Badalona no tan llunyana i, sobretot, de la proximitat d’en Màrius. Un acte ple d’emocions i sentiments compartits.

La collita del 1979 va ser extraordinària i irrepetible: compromís amb la ciutat i la ciutadania, coherència amb el que es deia i es feia, constància en la lluita, confiança entre uns i altres i camaraderia en l’equip.

El dissabte 29, mentre uns es concentraven a Perpinyà per mirar d’implantar una república que mai arriba però que, segons alguns, tenim a tocar, d’altres participàvem en l’acte fundacional d’una nova organització política que vol ser el referent d’Izquierda Unida -EUCat- i que prioritza la lluita per aconseguir una societat de dones i homes lliures i iguals, inspirada en els principis del socialisme, del republicanisme, del laïcisme, i de la fraternitat entre els pobles en un model d’estat federal, plurinacional i solidari.

I diumenge, centenars de persones es manifestaven pel centre de Badalona per protestar per l’increment abusiu dels preus del lloguer i per reivindicar el dret a un habitatge digne per a tothom.

Mobilis in mobili”, li agrada dir a l’amic Enric. Badalona, epicentre de l’acceleració de la vida d’aquest país.