Dolors Sabater

L’independentisme sempre està sota el focus, però mai tant com després de cada Onze de Setembre, data en què tothom està pendent dels recomptes de manifestants i es multipliquen les anàlisis i interpretacions al voltant de la seva força i musculatura. Cal destacar, però, que la intenció majoritària d’aquestes anàlisis, especialment en la conjuntura actual, és la d’escampar desànim. Promoure desànim és una potent eina al servei dels poders polítics i econòmics que se senten amenaçats per la força de l’independentisme popular. I no caure en aquest parany és una obligació estratègica ara mateix. O tàctica. Toca tornar-se a organitzar i no afeblir la potència del moviment. La independència és possible i és imprescindible, i l’esforç que fan per fer-nos creure el contrari tots els que volen aturar aquesta via revolucionària s’ha de contrarestar amb altes dosis de ciència estratègica, sí, però sobretot amb molta organització i optimisme intel·ligent.

Després del creixent suport popular i polític independentista viscut durant les darreres dècades i de la potent sacsejada de l’octubre de 2017, aquests darrers cinc anys s’han caracteritzat per l’esforç majúscul de totes les estructures de l’Estat –clavegueres incloses– per intentar acabar amb aquest independentisme que posa en joc un sistema de privilegis consolidat des de les monarquies absolutes. Talment com un nou setge, tres-cents i escaig anys després. Talment com les tropes de Felip V assetjant i atacant el poble a la Catalunya i a la Barcelona de 1714. Si els protagonistes aixequessin el cap, l’absolutisme borbònic comprovaria que les seves mesures totalitàries no van aconseguir exterminar o assimilar definitivament els catalans i, a l’altre costat, la resistència popular comprovaria la seva capacitat de perviure segles enllà, sí, però també la fatalitat de seguir essent un poble assetjat i sotmès encara al jou borbònic.

I és que aquest independentisme popular i massiu que lluita per una República Catalana socialment justa posa molt nervioses les elits econòmiques i polítiques, les oligarquies franquistes, la monarquia, els oligopolis i tot l’entramat de poder del capital. En definitiva, el règim del 78. Alta burgesia catalana inclosa. La força de l’independentisme posa en perill els seus privilegis estructurals i el marc geopolític que sustenta les essències d’un Estat anacrònic i en descomposició. Si no ens trobéssim encara obnubilats pel dol, per la frustració i per la confusió post 1 d’Octubre –molt comprensible–, sabríem veure quanta feblesa i patetisme s’amaga darrere la seva croada d’extermini. I quanta força revolucionària emana del poder popular que articula l’independentisme social.

Promoure desànim és una potent eina al servei dels poders polítics i econòmics que se senten amenaçats per la força de l’independentisme popular

És tanta la potència d’aquesta revolta revolucionària que tot un règim treballa per apagar-la. Saben que no ho aconseguiran mentre existeixi un poble organitzat i determinat. I per aquest motiu el setge que han posat en marxa ataca directament la gent. Perjudica les vides personals de totes i cadascuna de les persones que s’impliquen des de casa, des dels llocs de treball o de cures, des dels carrers i des de les places. És un setge que sembra por amb la repressió policial, econòmica i judicial. Un setge que sembra discòrdia i escampa crispació per dificultar la unitat estratègica. És, sobretot, un setge que mina la moral. Que escampa desànim, que vol fer creure que no serà possible aconseguir-ho i que pretén robar-nos l’esperança i la força de la convicció. I, finalment, és un setge que pretén fer-nos creure, erròniament, que en un moment d’agreujament de les crisis econòmica i social l’independentisme fa nosa.

Encadenem crisis econòmiques amb crisi climàtica, energètica i democràtica i venen temps molt complexos, amb precarització creixent i augment de les desigualtats socials i econòmiques. És una fallida del sistema capitalista i del neoliberalisme, que ha afeblit les estructures públiques de serveis per sostenir la vida i ha enfortit el sistema depredador que maltracta la majoria de vides. Una República Catalana que ofereixi un marc de justícia social i ecològica per a tothom és més necessària que mai. Vincular l’alliberament nacional i l’alliberament social dels Països Catalans amb la solidaritat internacionalista entre els pobles oprimits, també.

A Badalona, fa molts anys, Òmnium, amb la col·laboració d’altres entitats, va recuperar la memòria de com la població humil badalonina –pagesia, menestrals i pescadors– s’arriscava per mar trencant el setge de Barcelona per fer arribar aliments i altres elements de resistència a la Barcelona de 1714. Més enllà de les diverses anàlisis crítiques contra les organitzacions i líders polítics per la gestió del post 1 d’Octubre, i més enllà de les diferents perspectives per traçar una estratègia exitosa per al nou embat, l’independentisme ha d’arriscar-se a trencar aquest setge unionista post 2017 focalitzat per damunt de tot a fer-nos creure que cal abandonar o abaratir el somni. Cal trencar aquest setge i evitar, també, el col·laboracionisme encobert.

De moment tenim a la mà una fórmula clara: deixar d’estabilitzar l’Estat, deixar de contribuir a la crispació i al desànim i tornar-nos a organitzar per recuperar la mobilització i la iniciativa per condicionar així la política i les institucions i avançar definitivament cap a la plena sobirania.