Escena 1.
Estadi del Camp Nou. Rodes de premsa després dels partits a casa. Si li pregunten en català, Guardiola respon en català; si l’interroguen en castellà, respon en castellà; si li demanen en anglès, contesta en anglès. Rodes de premsa a estadis a Espanya. Primer torn de preguntes per als periodistes espanyols i respostes en castellà. Segon torn de preguntes per als periodistes catalans i respostes en català.
Impecable. Màxima autoestima per la teva llengua i màxim respecte per les altres.
Escena 2.
És de matinada. Després del sopar de Nadal de la feina, agafo un taxi per tornar a casa. Un noi negre d’uns 35 anys em pregunta, en castellà, a on vaig. “A Badalona, si us plau”. “Por Diagonal o por Gran Vía?”, em demana. “Millor que baixem fins a la Gran Via i després, ja a l’autopista, agafes la sortida Badalona Sud”. Parlem una estona així, ell en castellà i jo en català. Li pregunto quant temps fa que treballa de taxista i a quin país va néixer. M’explica, en castellà, que és de Senegal, que fa 5 anys que va arribar a Barcelona i que en fa 3 que és taxista. Li pregunto si m’entén del tot en català. Em diu que l’entén gairebé del tot però que parlar-lo li costa i que no s’atreveix. Seguim conversant. Jo mantinc el català i ell, al cap d’uns minuts, em comença a respondre en català. “Tens la família a Catalunya?”. “Estic intentant que la meva dona i els fills puedan venir aquí. Allà no tinc futur”. Li faig notar que parla el català molt bé. I em diu que la majoria de persones li parlen en castellà encara que ell els demani que ho facin en català.
Quan estem arribant a casa li pregunto si té previst quedar-se a viure a Catalunya. Em diu que sí. Aleshores passo a l’atac: “Si estàs aquí i tens un projecte de quedar-te, a més de senegalès també ets català, oi?”. Ell em mira pel retrovisor, somriu i s’acomiada: “Bona nit, amic”.
Escena 3.
Sis en una taula. Menú de migdia. Una noia ens canta els primers en castellà. Per les faccions sembla d’origen llatinoamericà. Jo sóc l’únic que responc “amanida” enlloc d’”ensalada”. Uns quants de la taula em miren malament. Segons plats. Es repeteix el patró. Responc “llibrets” enlloc de “libritos”. Els companys m’amonesten: “Uri, no siguis maleducat i parla-li en castellà, que és de fora”. “Precisament per això li parlo en català. Parlar en castellà a algú pel seu color de pell sí que em sembla de mala educació i discriminatori (i si la noia fa anys que viu aquí i el parla millor que jo?). Així sabrà que el català és necessari a Catalunya i que és important que l’aprengui. Si veig que no m’entén i m’ho demana, ja canviaré al castellà sense cap problema”.
Ens queixem si un cambrer no ens atén en català. O si un taxista només parla en castellà. Però, fem prou nosaltres per no canviar de llengua? Potser no hauríem d’admirar Guardiola només pel seu futbol…
Oriol Soler Llauradó, vocal d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord
