A finals de 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que els bancs hauran de retornar als seus clients els diners cobrats per l’existència de la clàusula sòl i, en contra del que va dictaminar el Tribunal Suprem espanyol segons la sentència del 9 de maig, tindrà caràcter retroactiu.
En una nota de premsa explica aquest Tribunal europeu que “la declaració judicial de caràcter abusiu d’una clàusula ha de tenir com a conseqüència el restabliment de la situació en la qual es trobaria el consumidor de no haver existit aquesta clàusula”.
Hem de recordar que les clàusules sòl són aquelles que, entre altres considerades també il·legals, aplicaven els bancs fitxant un topall mínim d’interessos que els clients de contractes d’hipoteques havien de pagar, sense tenir en compte l’euríbor, principal índex de referència per a la majoria de les hipoteques.
I què passa amb les titulitzacions?
Com ja hem explicat en altres ocasions, les titulitzacions són processos que suposen la sortida al mercat de part del patrimoni del banc, com ho són els crèdits signants antre ell i els seus clients, a través dels quals els bancs transfereixen aquests crèdits hipotecaris a tercers però continuen actuant com si fossin els titulars, tant en la seva relació amb els clients com per via judicial, la qual cosa alguns jutges consideren irregular.
L’any 2009 el Tribunal Suprem va declarar nul·la aquesta pràctica. Tanmateix, els bancs van continuar utilitzant-la agrupant les hipoteques en paquets per així poder vendre’ls a fons voltors.
El mateix Banc d’Espanya va fer públic que “la titulització d’un préstec suposa que l’entitat que va concedir el mateix deixa de ser la creditora d’aquest préstec”.
Per tant, és evident que el llançament d’un deutor hipotecari per part del banc és il·legal, ja que no és el propietari de l’immoble. Els experts diuen que “hi ha un defecte processal anomenat manca de legitimació activa”.
Si, a més, s’hi afegeix que, és probable, l’habitatge s’adjudiqués en subhasta, la irregularitat és més escandalosa ja que no s’ha informat el deutor i aquest no ha pogut exercir els seus drets de tanteig i retracte.
Segons informacions diverses, el total d’hipoteques venudes a fons voltors s’apropa al milió, el que significa que els propietaris d’aquestes hipoteques ja no són els bancs sinó milers d’inversors, el que dificulta o fa impossible la reclamació del deute.
És a dir, el banc no té legitimitat per demanar cap desnonament ja que és possible que actuï en l’interès de societats interposades i per això els jutges necessiten conèixer si el préstec està titulitzat abans de continuar amb el procediment judicial.
I què han de fer els deutors hipotecaris per evitar ser desnonats?
El primer és informar-se sobre la situació de la seva hipoteca, ja que si ha estat venuda, el banc perd la titularitat. És a dir, deixa de ser el propietari i, per tant, també dels drets que comporten.
Si la hipoteca pertany a un fons d’inversions i, tanmateix, el banc inicia un procediment per desnonar el deutor hipotecari, aquest pot denunciar davant els jutges que hi ha un defecte processal anomenat “manca de legitimació activa” i demanar l’arxiu del procediment.
Hi ha un tercer argument en el cas que el deutor s’assabenti que la seva hipoteca està titulitzada quan el procés ja està iniciat: podrà demanar la nul·litat invocant els seus drets constitucionals a la tutela judicial efectiva i a la indefensió provocada per la “manca de coneixements de la cessió de la hipoteca” a fons d’inversions.
A Badalona, la PAH ha demanat a l’Ajuntament i als jutges, no només que informin d’aquests drets als deutors hipotecaris de bona fe, sinó també que s’aturin els desnonaments mentre els afectats no tinguin tota la informació necessària per evitar trobar-se al carrer.
No cal insistir en els drets que reconeixen les lleis a un habitatge digne per a tothom.
Com tampoc cal insistir que hi ha milers de pisos buits, propietat dels bancs, rescatats amb diners públics.
