Sembla que, segons han decidit els que més manen -encara que no tots estan d’acord amb la mesura-, aviat es tornarà a recuperar la quotidianitat i fer allò que no hem pogut fer durant aquest temps de confinament responsablement acceptat. Després de passar molts dies tancats a casa, alguns ja poden sortir al carrer per anar a treballar. Abraçar i saludar els familiars, amics i veïns haurà d’esperar. Possiblement hauria estat més prudent esperar tots alguns dies més, però és el que s’ha decidit per l’autoritat competent per evitar el col·lapse de l’economia. Sembla que la salut no és el més important.
Quan tot s’acabi per a tots, ho celebrarem com si fos un dia de festa major. Per fi recuperarem la normalitat. Anirem a les grans superfícies comercials a comprar coses inútils i innecessàries. Tornarem a consumir allò superflu i anirem als carrers amb botigues plenes de productes que cridaran la nostra atenció i que no serveixen, en molts casos, per a res. També omplirem les carreteres en desplaçaments innecessaris i sense un destí clar, fugint o buscant ningú sap ben bé que.
Això significarà també, per a molts, tornar a la incertesa de no saber si trobaran feina, si podran o no pagar la quota del lloguer del pis o de la hipoteca, o la factura dels consums bàsics o el menjar de la família. A altres els preocuparà si, a més de quedar-se sense feina, també perdran l’habitatge. Molts no tindran accés als serveis més elementals per les retallades aplicades pels governs de dretes al servei dels poderosos. Hi haurà també els que miraran amb ràbia els immigrants, ja que els consideraran responsables que no hi hagi ajudes per als d’aquí, els de casa nostra, ja que són els nouvinguts els que s’ho emporten tot.
Oblidarem que, segons les Nacions Unides, 100.000 persones moren diàriament de gana, o a conseqüència de la fam. Els grans empresaris buscaran obtenir encara més beneficis aprofitant la mà d’obra barata. No es prendran mesures dràstiques per acabar amb la contaminació que està matant el planeta, i seran molts el que continuaran amb les seves pràctiques depredadores i destructores del medi ambient. Es continuarà inundant d’immundícies el territori i omplint els carrers, les carreteres i el cel amb vehicles i avions contaminants per destruir el planeta.
Per què no aprofitem l’experiència viscuda per qüestionar-nos el model de societat i pensar que hi ha alternatives?
La majoria de les persones oblidaran l’esforç dels professionals dels serveis públics per protegir els malalts. Ningú es recordarà dels responsables de les retallades en els serveis essencials ni de les privatitzacions fetes pels governs de dretes durant molts anys. Les persones pobres seran més pobres, la precarietat laboral s’incrementarà i es perdran drets laborals i socials. Es prioritzaran les ajudes als bancs i no a les persones. Els polítics corruptes, al servei dels especuladors financers i els fons voltors, continuaran comportant-se com sempre ho han fet i ningú els pararà els peus.
És això la normalitat? Per què no aprofitem l’experiència viscuda per qüestionar-nos el model de societat i pensar que hi ha alternatives? Per què la riquesa que hi ha al planeta ha d’estar al servei d’uns pocs i no al servei de la vida de tots nosaltres? No hem pogut comprovar com el que és públic, el comú, ha sigut el que ha salvat moltes vides?
Aquesta malaltia ens ha afectat a tots, no té fronteres, si bé hi ha qui ha tingut menys problemes per superar-la gràcies als seus privilegis. Com passa en altres moltes coses, no tots som iguals en drets i serveis.
Ara bé, això ens demostra que vivim en un mateix planeta on hauríem de cohabitar amb equitat totes les persones, ja que hi ha recursos per a tothom si disposéssim d’una justa distribució i d’igualtat d’oportunitats. Per què per a milions de persones els problemes continuen sent la fam, la salut, la llar, l’educació?
Cal prioritzar els drets humans i contemplar els grans problemes del planeta com un problema de tots i posar els mitjans que calguin per solucionar-los. Hem de qüestionar el nostre model de vida per poder seguir vivint. No tindrem moltes més oportunitats, estem arribant al límit d’allò que el planeta pot suportar. I encara que no sigui fàcil renunciar a moltes de les coses que pensem que són necessàries i útils, aquests dies de confinament hem pogut comprovar que es pot viure i ser feliços prescindint de moltes coses materials, però no del contacte i la proximitat d’altres éssers vius.
La cooperació i la solidaritat per salvar vides i salvar el planeta són necessàries per posar fi a una situació que ens porta irremeiablement a la catàstrofe, si no canviem el nostre model de societat. Aprofitem l’experiència viscuda per treballar i construir un món més just i sostenible? No esperem que tot ho faci l’Administració, també nosaltres hi podem fer, i hem de fer molt. Així aconseguirem donar exemple de compromís amb la vida.
