Fa uns dies, una veïna de Badalona deia indignada, enmig d’una protesta contra les retallades en matèria social: “Ens deixen sense urgències i volen gastar-se una milionada en un museu de tebeos!” Es referia al Museu del Còmic i la Il·lustració, que esta cridat a ser un centre de referència europeu i un pol d’atracció de turistes i professionals. I amb “tebeos” es referia a un art, el novè concretament. Estem parlant de Literatura, de Cultura, de Coneixement. Però, és clar, no hi ha color. Difícilment podem defensar un grapat de vinyetes davant l’angoixant situació que estan patint alguns usuaris de la sanitat pública. Els ciutadans d’algunes viles han denunciat que la supressió dels serveis d’urgències ha deixat indefensos a molts malalts crònics. Els metges han advertit que les cues d’espera per a les operacions de càncer estan a punt de creuar una línia vermella. A una persona afectada de migranya, que ha trigat cinc anys a trobar el tractament adequat i ara li diuen que l’ha de canviar per un genèric, no li parlis de museus del còmic, ni de la sardana, ni de les ciències naturals. Tampoc li parlis de fires de la solidaritat ni de portar plaques fotovoltaiques a Cuba. L’accés al coneixement, ja sigui filosòfic o pràctic, ens fa lliures; ens dóna la capacitat d’interpretar i posa al nostre abast eines per situar-nos en la nostra vida com a ciutadans. Però en temps de crisi, les prioritats són unes altres, són més urgents. I la pregunta és: qui ens ha situat en aquesta urgència?