El passat 17 de març la Plataforma per la Llengua va presentar a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes Interiors del Parlament Europeu un informe amb 37 denúncies de casos de discriminació lingüística a l’estat espanyol vers ciutadans catalanoparlants. Aquest informe, malauradament, ja és el segon. Venia precedit per un altre que n’havia recollit 40 casos més. Aquests informes només són la punta d’un iceberg enorme que emmascara un greu problema de mentalitat col·lectiva submisa, ja que un estat democràtic hauria de garantir els drets del seus ciutadans i no coaccionar-los, limitant-los per llei com fa l’estat espanyol. El cas és que molts catalanoparlants es conformen o fins i tot neguen que hi hagi conflicte lingüístic.
Aquests casos recollits tan sols són els que s’han fet públics, i ni tan sols tots aquests han estat denunciats a la justícia ordinària. De fet, a quina justícia pots recórrer, quan és el propi sistema judicial qui et discrimina? I és que el nom de l’informe és extret d’un cas real: “Si me hablas en catalan se suspende el juicio”. És el cas real d’un testimoni a un judici a Figueres, al qual la jutgessa li va dir directament això. És clar, la dona, que venia des de 150 quilòmetres lluny, no tenia gaires ganes de tornar a pagar-se el desplaçament, amb la conseqüent pèrdua de temps, de feina, etc. I va haver de transigir.
El pitjor és que (i com a ONG del català ho sabem del cert) no tots els casos de discriminació es fan públics. I pitjor encara, el que és realment un greu problema és que els propis catalanoparlants, davant la simple sospita d’una possibilitat de patir una situació d’aquest tipus, directament rebutgem fer servir el català. És més, institucions pròpies com governs d’ajuntaments tenen por a realitzar polítiques actives de normalització lingüística “pel què pensaran”.
Aquests casos no es comptabilitzen com a discriminacions, malgrat ser els més nombrosos i generalitzats, i que responen a una anormalitat evident. Per desídia, per cansament, per “no tenir problemes”, molta gent prefereix no dir res i seguir vivint en la fal·làcia de la versió oficial d’“aquí no hi ha conflicte lingüístic”, amb justificacions de mal pagador com la de l’“abans estàvem pitjor”, que “és un tema puntual” o que “no tothom és així”. De facto, es reconeix una subordinació sistèmica dels catalanoparlants.
Si anem a treure’ns el DNI, al policia li parlem en castellà. Si anem a un judici, igual. Si demanem un imprès a l’administració i està només en castellà ja no el demanem en català, no fos cas que ens miressin malament. Si demanem una adreça a un Guàrdia Civil li parlem en castellà, perquè ja suposem (ho donem per “normal”) que no ens entendrà… I així amb la majoria de serveis que afecten l’estat, els seus funcionaris i els seus serveis. Ho tenim assumit, perquè constantment veiem com peticions de tot tipus són invalidades o retornades sense cap sentiment de vergonya, des de l’estat, pel sol fet d’estar escrites en català. O veiem com al parlament de l’estat es produeix, cas únic a Europa, l’expulsió de parlamentaris pel sol fet de parlar una llengua, teòricament, d’aquell mateix estat. Una cosa que no farien amb cap llengua del món (la traduirien) ho fan amb la llengua pròpia dels ciutadans del seu propi estat.
La situació de discriminació vers el català, doncs, hi és. Hi és sempre, en forma de més de 500 lleis estatals que en limiten l’ús o imposen directament el castellà. Per tant: sí que hi ha conflicte lingüístic. Una altra cosa és que el conflicte només es faci visible quan els catalans intentem actuar amb normalitat (parlar la nostra llengua dins l’estat en el qual vivim). La perversió és que molts catalanoparlants evitin parlar català en determinades situacions per poder seguir dient que no hi ha conflicte lingüístic. I que quan un català simplement fa ús normal de la seva llengua, se’l criminalitzi i pràcticament se l’acusi de ser “el causant d’un conflicte que no existeix”. Perquè ens entenguem, és un cas molt semblant al dels esclaus o el de les dones maltractades: mentre no et queixis “no hi ha conflicte”.
