Dissabte 5 d’abril vaig estar a punt de desviar-me amb el cafè matutí en llegir que el prèmier espanyol, Mariano Rajoy, deia, segons un diari d’abast estatal: “la sang de catalans i espanyols està mesclada. Catalans i espanyols tenim la mateixa sang”. No em vaig desviar, però se’m va glaçar la sang a les venes.
D’alguna manera em va reafirmar en la teoria –que he sostingut certes vegades– que, mentre el catalanisme, òbviament, no és ètnic, l’espanyolisme sí que ho és. Que el catalanisme no és ètnic ve demostrat per la quantitat de persones d’orígens diversos que s’hi apunten. Hi són els que tenen llinatges catalans, però també els que en tenen d’espanyols. I, ara, també, els d’altres moltes procedències. Com deia un conegut líder independentista català, “a la meva llista electoral hi havia el president de la penya del Barça i el de la penya del Madrid del meu poble”. I hi eren a parts semblants els que tenen el català com a primera llengua, els que el tenen com a segona i aquells que encara estan en procés d’aprendre’l, o fins i tot que no en saben gens.
Al catalanisme li és ben igual d’on sigui la sang. En tenim d’africana, ja que no sempre hi havia hagut una fèrria frontera entre el nord i el sud de la Mediterrània. I en tenim de siciliana, i d’italiana, i d’andalusa, i d’occitana, i de llombarda, i de ragusea… i avui ja de pertot el món. A què ve, ara, aquesta collonada de la sang?
Sentir Rajoy m’ha sonat a “limpieza de sangre”, “Dia de la Raza”, i totes aquestes sinistreses. Cada dia em sorprenen més, les actituds dels nostres veïns. Però, si no en tinguessin de ben raretes, no haurien pogut escollir com a president del govern un personatge que apel·la a la sang per intentar mantenir la unitat de l’Estat. Hem fet un altre viatge en el túnel del temps.
per Bernat Joan
